no encara, però matí d’hivern
nit i matí, després
d’una nit plujosa, un mati de novembre
el cel enteranyinat
per infinites dentallades d’ombra i de llum grisa
lluita de clarors
impotents per eixir de la constant humitat que davalla
que surt de la
terra i puja i torna a baixar de manera compassada i lenta
terra molla, plantes
que degoten i llueixen les seves llargues crins
lentament arriba
la fredor d’un temps que retorna com corre sempre l’aigua
l’aigua que baixa
riera avall, roja, marronosa i bruta, colors de la terra
que s’escapen cap
a la mar abans blava, refent el seu camí immemorial
dins el petit i
casolà Guadiana empordanès, la riera d’Esclanyà
Al terra del
jardí les darreres roses que cauen i les
geranis encara florits
i algun ocell -
pocs ocells ara - aixoplugat sota els fruits de l’arboç
altres, més
atrevits, arrenglerats dalt dels fills de la llum, guaitant a ponent
com una companyia
de l’exercit de guàrdia que ens acompanya i vigila
un darrer més agosarat
que xiscle o que xiula: un cucut? Un pit roig? O la garsa lladregota?
Vida que cau i s’arrossega,
vida que corre, vida que vola, vida que se’n va
però vida –sempre
efímera vida – que mor i reneix sempre intensa i potent
un cop i un altre
cop; un dia i un altre dia, temps de temps
millor o pitjor,
qui ho sap? melangia d’un matí de novembre
no encara, però matí d’hivern a la
riera d’Esclanyà
