dimarts, 13 de desembre del 2016

Matí d’hivern a la riera d’Esclanyà


               no encara, però matí d’hivern
nit i matí, després d’una nit plujosa, un mati de novembre
el cel enteranyinat per infinites dentallades d’ombra i de llum grisa
lluita de clarors impotents per eixir de la constant humitat que davalla
que surt de la terra i puja i torna a baixar de manera compassada i lenta
terra molla, plantes que degoten i llueixen les seves llargues crins
lentament arriba la fredor d’un temps que retorna com corre sempre l’aigua
l’aigua que baixa riera avall, roja, marronosa i bruta, colors de la terra
que s’escapen cap a la mar abans blava, refent el seu camí immemorial
dins el petit i casolà Guadiana empordanès, la riera d’Esclanyà

Al terra del jardí  les darreres roses que cauen i les geranis encara florits
i algun ocell - pocs ocells ara - aixoplugat sota els fruits de l’arboç
altres, més atrevits, arrenglerats dalt dels fills de la llum, guaitant a ponent
com una companyia de l’exercit de guàrdia que ens acompanya i vigila
un darrer més agosarat que xiscle o que xiula: un cucut? Un pit roig? O la garsa lladregota?  
Vida que cau i s’arrossega, vida que corre, vida que vola, vida que se’n va
però vida –sempre efímera vida – que mor i reneix sempre intensa i potent
un cop i un altre cop; un dia i un altre dia, temps de temps
millor o pitjor, qui ho sap? melangia d’un matí de novembre
                no encara, però matí d’hivern a la riera d’Esclanyà