Matí d’hivern a la riera d’Esclanyà

               no encara, però matí d’hivern

nit i matí, després d’una nit plujosa, un mati de novembre

el cel enteranyinat per infinites dentallades d’ombra i de llum grisa

lluita de clarors impotents per eixir de la constant humitat que davalla

que surt de la terra i puja i torna a baixar de manera compassada i lenta

terra molla, plantes que degoten i llueixen les seves llargues crins

lentament arriba la fredor d’un temps que retorna com corre sempre l’aigua

l’aigua que baixa riera avall, roja, marronosa i bruta, colors de la terra

que s’escapen cap a la mar abans blava, refent el seu camí immemorial

dins el petit i casolà Guadiana empordanès, la riera d’Esclanyà

Al terra del jardí  les darreres roses que cauen i les geranis encara florits

i algun ocell - pocs ocells ara - aixoplugat sota els fruits de l’arboç

altres, més atrevits, arrenglerats dalt dels fills de la llum, guaitant a ponent

com una companyia de l’exercit de guàrdia que ens acompanya i vigila

un darrer més agosarat que xiscle o que xiula: un cucut? Un pit roig? O la garsa lladregota?  

Vida que cau i s’arrossega, vida que corre, vida que vola, vida que se’n va

però vida –sempre efímera vida – que mor i reneix sempre intensa i potent

un cop i un altre cop; un dia i un altre dia, temps de temps

millor o pitjor, qui ho sap? melangia d’un matí de novembre

                no encara, però matí d’hivern a la riera d’Esclanyà