A reveure, Anna

No sé com dir-te el que em passa pel cap

ni expressar els que sento per a tu

perquè, com es posen nom als sentiments?

que vol dir estimar i com fer-ho?

Quin mot millor per posar nom, ordre i color

als sentiments que brollen cercant la llum

per donar-se a conèixer i cantar - i xisclar, si convé -

des del fons del pou de les paraules perdudes.

Perquè, que és la poesia si no fer néixer paraules i frases

que millor expressin el que hom viu de manera tan intensa?

Quin mot millor que estimar si el que es vol

és colpir i despertar els esperits apagats

per aprendre a conèixer els essers i els fets

companys en aquest nostre viatge pel temps

ple d’aromes i de llums d’inexcusables presències.

Quin mot millor que estimar per viure,

conèixer, aprendre i construir el futur – i el passat-

res millor per obrir qualsevol escletxa de vida,

per lluitar i per patir, i compartir per donar i rebre,

cercant  les raons de la nostre humana presència.

Perquè, quina és la raó de l’estimació?

- si n’hi ha de raó -  ... si ja ho saps, estimes!

no calen paraules, en aquest cas

ja ho saps, estimes!  és així, sense subterfugis

ni enganys, per què?

Et recordo sempre amb el teu somriure sorneguer

i la teva expressió habitual d’ironia continguda

esmolada acidesa d’àcrata indomable,

amb la mirada intel·ligent  de qui coneix el rumb

en la guaita constant des de l’alta talaia

de l’arbre major de la teva nau de dona completa

que sap sempre el que vol i el quan i com,

de dona que ho ha vist tot, o gairebé.

I vint anys després del nostre primer encontre,

amb en Lluís i en Xevi - en moments d’estimació compartida -

al voltant d’una ínfima tauleta de bar de Calella -

et recordo, com si fos ara, ...

- Tu ja ho saps, ja fa anys que és així, ...!, - li vas dir a en Lluis

mirant-lo fins al fons del seu cor, sempre tendre per a tu,

- i fins ara –

de què heu vingut a parlar, què hi faig jo aquí? – digueres.

Amb una mirada ja ens ja coneixíem,

des d’un primer moment, entengué (entenguérem)

de que anava la conversa i el punt on estàveu,

Adéu, me’n vaig! encantada Toni, a reveure.

-          I fins ara –

Sabies el que volies i com fer-ho,

amb un cop d’ull sabies -  sabíem - cercar complicitats

o  no, o cercar la grenya si convenia, amb la teva

intel·ligència subtil i atrevida sempre, sense por

repte constant pels esperits atrevits que cerquen

certeses i absoluts impossibles i inútils del tot

en la inseguretat d’aquestes nostres vides nòmades

com ambulants en el circ de la humana comèdia.

No et calien els amagatalls inútils de les petites consciències

però t’amagaves d’un món quelcom incomprensible

clavant agulles a la punta de coixí o cosint retalls

en l’inacabable patchwork d’una vida descreguda

i solitària, incompresa i estimada Penèlope de Llofriu.

Et trobaré –et trobarem- a faltar, Anna! , o potser no,

de fet, només cal que tanqui els ulls per veure’t

i gaudir de les teves ironies i agudes converses

en l’amable i obac ambient del teu “loft” compartit

i per fruir del cafè sense sucre del destí que ens espera,

-          I fins ara, a reveure, Anna.

31-12-2017