diumenge, 21 de desembre del 2014

Nous vells temps (postal de Nadal)


Vells temps teològics de festa i alegria, encara, són

Vells temps de la antiga por i de la incertesa, sempre, encara

Vells temps on els crits surten dels pous del silencis, encara, ara ....


Nous vells temps malgrat els enganyats camàlics, en la lluita

Nous vells temps per a una humanitat que vol ser-ho, per la esperança

Nous vells temps en l’enyorança d’una terra comuna, per a la felicitat

Nous vells temps malgrat les antigues parques esbrossant el camí, de la vida plena

Nous vells temps on l’amor assenyali les justes mides de la riquesa, per a tota la gent



Per celebrar-ho junts, sempre, en un nou temps

dimecres, 3 de setembre del 2014

Un dia amb tu





El matí


La veu del vent rebufa per tots els racons de la llar,
el meu cor, esvalotat,  batega, ... escolta i batega,
la remor s’acosta, a poc a poc,
amb timidesa, i el sol ja és ixent.

Tot d’una, sobtadament, la finestra es desferma,
batega, batega cor, batega intensament,
la veu del vent rebufa per tots els racons del meu cor,
el mar, la muntanya, l’aire,  m’escolten i m’emplenen.

Com el bell Teseo cercant i fugint, acalorat
cerco l’Ariadna en el laberint dels meus sentiments
cerco, descoratjadament, el meu amor,
un desig, un pensament, un nou dia per a tu.







El migdia


Resseguint les penya-segats de l’amor
em perdo en el mar dels teus ulls,
i frueixo la teva presència en silenci
tot enyorant el teu cos, humit,
                   al meu costat.

Et conec des de la nit de la meva albada
quan el rellotge de la vida inicià un nou compàs
i la tendresa de la teva mirada
em deixà moll i perdut, com un infant.

Ets un somni, una esperança,
una plenitud que m’envolta i acarona,
i un esglai de llum m’enlluerna,
m’incita a seguir el teu pas.

Et beso, t’acaricio, t’estimo,
palpo el fruit dels teus llavis sensuals,
i el teu aroma de dona m’envolta,
em penetra fins emplenar-me la pell.

El dia es lleva mandrós i pràctic,
però és hora de tornar a començar
i que seguim el bell camí dels nostres cors,
que les ombres es fonguin i creixin demà.

Ets un somni, una esperança,
el meu migdia més esperat,
i l’expressió concreta de l’amor en ple,
frondós, lluent, pur i desitjat.






La nit


Estimada, deixem que et digui el que vull dir,
deixem que pensi el que penso,
deixem agafar el vol dels pensaments
per recordar,
i per recordar-te.

Tanco els ulls i somio, i somio amb tu,
estiro el braç, no hi ets, però et sento,
el teu record és tan fort,  la teva empremta  és tan neta!
que tanco els ulls i somio,
i somio amb tu.

A poc a poc, i un somriure m’il·lumina la cara,
quin neguit, soc viu, soc viu i feliç!
un somni, i et recordo i t’estimo,
sempre soc viu per tu,
i visc per estimar-te.

Estic sol, però t’estimo,
els meus sentiments prenen volada,
ja no estic sol, ara estàs tu, amor meu,
viu i estic amb tu,
 i et recordo, et somio i t’estimo.

Deixem agafar el vol dels pensaments,
per recordar, per recordar-te,
deixem que preguin el vol els sentiments
per recordar, per somiar,

                   i per estimar-te.

Una nit a la platja


La lluna dorm dalt del cel,
la nit ens envolta i emmandreix,
estirats a la platja volem fer l’amor
entre les fosques barques dels pescadors,
estem sols,
mirem les pampallugues de la nit,
i els estels com s’apaguen i s’encenen.
El so de les onades ens envolta,
i dins la mar una barca de pesca ens
acompanya amb el seu llum.

T’agafo la ma, em dius:
- “te estimo”
et beso el front lluminós i tendre,
et quedes en silenci i fas un sospir.

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!

Els nostres cossos s’apropen i es toquen,
els sentits prenen forma real,
apagats desitjos surten en flor,
la nit, silenciosa, ens guaita i anima,
la mar, tremolosa, ens fa companya,
la sorra humida ens fa de llit.
Ben junts, al cap d’una estona,
amb sorra a la boca i el sexe despert,
trencant el silenci, et gires i em dius a
la orella:
 -“no marxem d’aquí, que el temps es deturi
             que s’aturen les hores i el instant es faci infinit,
             i les nostre vides quedin plegades, fins que
             s’acabin els dies del nostre camí”

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!

L’horitzó, mica en mica, s’il·lumina,
el sol ja estira els seus raigs, i
tot passant, un núvol amaga la lluna, i
la nit, la nostra nit a la platja s’acaba,
la vida –o no- ens torna a cridar,
la felicitat, per unes hores encetada,
el dia l’apaga i ens fa despertar.

Però, ara, la llum ens separa, i
la trampa, la gelosia, l’enveja –potser-
ens fan de guardians, ni un petó
amb el cel clar,caldrà esperar la nit a la platja
per poder-nos besar.

Així el sol ja s’amaga, el dos,
corre’ns sortim al carrer:
-“hola, amor, com estàs?”
un peto a la boca i anem a la platja
a tornar-nos a estimar.

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!


A la meva mare


Era un dia com un altre,
                   era un dia més,
era un dia com d’altres per a la gent.

Mare, perquè vas deixar-me?
- marxares com un estel el matí,
                   i jo, sense tu,
ben sol vaig restar –
Eres el sol que els meus jorns escalfava,
eres els ulls que em deixaven mirar,
feies que jo ho fos i que
només per a tu visqués el dies
que esdevenien tan freds.

Era un dia com un altre,
                   era un dia fosc,
era una data el calendari.

Pobres mares que porten fills al món,
pateixen, es desviuen,
                   i tot, perquè?
Se’n van en un segon com un llamp
perdut en l’infinit de la vesprada,
sense donar temps a agrair-li’s 
tot el que ens han ofert.
Mare et recordo sempre ferma,
la tristor del teu esguard
sempre volies amagar, el patir i
l’enyorança restaven dintre teu,
sols reflecties al mirall de la vida
la tendresa i l’alegria que
ens volies fer sentir.
Mare jo et recordo,
en que resta tot això?
         - tu no hi nets, partires,
                   ets dins l’espai infinit,
                   ets un record, una enyorança,
                   una vida en el temps; però,
                   encara que sigui sol, hi ets i
                   tu segueixes ajudant-me, i tot,
                   bo i dolent que pugui fer
                   serà pel teu record,
                   pel teu amor, sols per a tu,
                   mare, m’escarrassaré.

Era un dia com un altre,
                   era un dia trist,
era un dia sense alegria.


Visc, així, amb la il·lusió que,
malgrat tot, potser has trobat a la fi
la tranquil·litat que a aquesta terra,
ben cert, mai vares aconseguir.

Mare té, estira el braç, aixeca el cap
sols un moment, agafa aquesta ofrena,
aquest cant fet una flor, doncs, si mai
he estimat algú de debò, és a tu.
Mare, si algun cop torno a estimar,
voldria que el meu amor fos com aquest,
el que tu m’has donat, he sentit per tu.

Fou un dia sense sol,
fou un dia sense núvols,
fou un dia sense hores ni minuts,

era un dia buit.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Oh Deu!



Jo no hi crec, però,
                   oh Deu!,
si tu ets la veritat, si tu ets la pau,
quin és aquest món?
qui ha fet aquesta terra d’injustícies?
qui ha fet dels homes esclaus?
perquè deixes els homes al destí de la força?
Si aixeco el cap i obro els ulls, que és el es veu?
Sempre és el mateix: la guerra, la soledat,
el interès, l’opressió, la fam, ....
això és el que veig, i molt més,
només es veu el més dolent.

Jo no hi crec, però,
oh Deu!
et diuen l’omnipotent, el bo, el just, ...
on ets, on és la teva obra, arreu?
si ets, si ets cert i poderós, no sé
que hi fas al mirador de la vida?
Vine d’un cop i fes que la raó ens inundi,
que la pau ens ofegui,
que la igualtat ens empallegui.
Miro, escolto, vinc i marxo, i
sols trobo l’odi, el temor i
la desesperança.

Jo no hi crec, però,
oh Deu!
si tu ets la igualtat, la justícia,
et prego només que vinguis,
i que ens portis ara i aquí,
la vida que mai em gaudit,
i si, com jo crec, tu no hi ets,
si ets la faula per que manin uns pocs,
només hi haurà una solució,
només amb la lluita, amb
la nostra força podem contar

per guanyar la vida i el demà. 

Arribar a fer un sols cos


Les meves mans volen tocar la teva pell turgent,
la llum que em dónes em desvetlla dia i nit,
la teva veu em serveix de guia pels viaranys.
Vull perdre’m amb tu cap a la mar llunyana,
estimar-te sense fi, trobar-nos ben junts,
tu ets ...... Venus, jo ...... Apol·lo, els dos som un Deu.

L’amor que jo sento no mancarà mai,
vull tenir el teu hàlit tothora, al meu costat,
fer l’amor amb joia, de manera apassionada, sense descans,
fosos trobarem el plaer desconegut, inabastable,
reservat només als qui aspiren de fer el cel
a la terra, arribar a fer un sol cos.

Oh, quina passió!
Quanta feblesa dintre meu!
Quan tornaràs dóna, per poder-te estimar?


En nit d’insomnis imagino que ets dins el meu llit,
allargo el braç per cercar-te, trobo el buit del teu cos,
els meus llavis desitgen besar-te arreu,
recorre’t de cap a peus per assaborir-te millor,
circumdar-te, per sempre, amb els meus braços potents,
entrar-me d’un cop .tot jo, dintre teu,

arribar a fer un sol cos. 

Pensaments a mig matí: Ja és l’hora?


Voldria beure d’un canti
que em donés satisfacció,
estic sec, no sé que dir,
soc font sense raó.
Com un cove de retalls, estem,
ens han esquinçat, com
un vas de cristall a terra,
caiguts, esmicolats.
Pocs ni han d’espadats i cingleres,
marges, valls i barrancs per
detenir l’ànima tendra, descoberta
a l’abast de tot maleït punyal.

Caigut dins la cambra
un hom ja és mort,
és la vida del meu cor
dormint sense esperança!
Els ulls alts,
els punys tancats,
la boca oberta,
el cor glaçat.


Silenciosa i llarga és la nit,
uns cops, unes veus es comencen
a sentir, els dorments ho volen ésser,
i el temps passa, sempre, inevitable
és l’hora del canvi, de sortir la llum?
és l’hora de la rauxa, del crit, del cant!
Cançó de miners, d’obres i jornalers,
d’homes de molta fam i poc argent,
unes veus d’agonia en un temps infinit,
uns cants d’alegria,
de llibertat són els crits!

I si m’equivoco, soc un home
quina sort, només un home,
lamentable potser, però
que més voldria ser.
Coneix bé la presó, és
un home de veritat, és
un home sense por
el que avui he somiat!





Ja és l’hora?


És l’hora de la collita,
per qui, per que?
Que recolliran sinó temor i odi!
És la nova hora de sembrar,
         nosaltres!

La vida,
el temps,
la sang,
la mort,
i vosaltres companys, esteu plorant?

Nou any, vella vida!
Bella vida, un altre any?
cap any sense vida i
la vida sense anys.

Avui em trobo lliure, lliure
dins la presó, no hi ha reixes
ni guardians, ni senyals al meu rostre
ho tinc clar, i penso,
i penso, ara soc jo.

Si caus, aixeca’t
si plores millor, però
sempre endavant,
sense por!
Si un dia em veus, i tens
ganes de parlar i viure
vine amb mi, encara
tinc cor per estimar!
Si un dia veus un company
perdut, crida’l, que vingui,
no ho dubtis, ell
serà el nostre ajut!


Un estel és el cel mirant a la Terra,
és la imatge d’un Deu
que sempre m’ennuega, que
no és igual per a tothom, que
distingeix els homes en classes, que
resta apartat del món, dels pobres
no tant dels rics, i del poder
no tant com de la pietat, que
l’amor oblida i que des del cel

oblida la Terra, i s’apaga.

No, no, això no
no, no, no és així
no, no, no sóc jo
cal aprendre a dir no.

No ara, no després
no al ahir, no al demà
negar és afirmació
afirmar, negació.

Afrontem les realitats
busquem les veritats
critiquem sense passió
sense perdre posició.

El temps que hem construït
aprofitem-lo, fins les arrels
si sabem cercar, la llum
podem trobar-la a tot arreu.

Investiguem allà, on calgui
pensem sempre en infinit
fem un arbre sense terra
unes branques sense fi.

Indaguem, no ens cal repòs
no ens aturem mai aquí
arribarem a uns nous llocs
avançarem per nous camins.

Diguem d’un cop que no
el sí ja l’hem exhaurit
massa ens en hem servit
tal i com ens han ensenyat.

Si diem sí, ho fem molt fàcil
si és fàcil, no és incert
si és incert, és arriscat
arriscar-se és començar.

Sí, arrisquem-nos
comencem a buscar
buscar dins la vida
la vida en un desert.


Al carrer!


  
Al carrer tots! sortim ja!
sí, al carrer, allà hem de lluitar.

Ara crido fort,
la meva veu voldria que
es sentis a tot arreu,
que no s’apagués mai més,
que tothom m’acompanyés.

Al carrer hem d’eixir,
hem d’anar-hi sense por,
sense córrer, amb raó,
i el crit serà tan gran
que podrà trencar-ho tot.

El meu cap vol volar,
el meu cor vol ajudar,
la meva boca vol parlar,
les meves mans volen aixafar,
i amb els peus vull trepitjar.

Al carrer tots!
no esperem més!
és la nostra llar,
on tenim el dret de cridar,
de contestar i d’arranjar.

Al carrer tots!  sortim ja!
si, al carrer, tenim la força per guanyar.


Ha mort un home (en la mort d’un home de Vitòria)



Avui ha mort un home,
ha mort un home més,
ha mort per que demanava
el seu, la seva vida
el que ja li havien pres.

I ara sóc trist, ara sento odi,
el meu cor, altre cop
plora tot angoixat,
dins el magí, un cop més
la ràbia s’ha arrelat.

Avui ha mort un home,
ha mort un home més,
ha mort per que lluitava
per la seva llibertat, per
reconquerir el que ens han robat.

I avui la seva mort
no pot caure en sac trencat,
és la llavor sembrada,
que la seva mort d’avui,
faci vida pel demà.

Avui ha mort un home,
ha mort un home més,
ha mort per que cridava i no
es volia sentir l’agonia del seu crit,
el seu clam contra el destí.

Vull fer fora tot aquest odi,
la ràbia que m’angoixa,
arribar a un nou demà,
un nou mon, un nou destí,

sense morts oblidats pel camí.

Epigrama per en Kafka




Autocràcies abjectes
bulímiques burocràcies
cosoneria concupiscent
diatribes depauperades
emfitèutiques entelèquies
fal·làcies farfalloses
gregaris gamarussos
intel·leccions intrínseques
jansenismes jurídics
libels legalitzats
militarismes menyspreables
nuncis nihilistes
oligarquies ortodoxes
pragmàtiques peroracions
quimèrics quixots
racionalismes refilats
sicaris subrepticis
tautologies tedioses
ubiqüisme utòpic
vesànies volitives
xenofòbies, xarxes, ximples.


Oh Kafka, quanta visió!
ja fa anys que ens vas deixar,
i encara que tard, jo
glossant et vull recordar.

Oh Kafka, quina raó!
ets ja en el teu bell repòs,
però, el que vares vaticinar
ara hom pot observar.

Oh Kafka, quina opressió!
encara haurem de patir
per arribar a aconseguir
el que per força ha de venir.


L’amor és ansietat,
bellesa és la bondat,
caritat és comprensió,
i el deure donació.

L’exemple és esperança,
homenia és la virtut,
créixer és germandat,
i la felicitat és el final.

La llibertat és lluita,
joventut és la justícia,
indret és inventar,
i la mort és el demà.

El necessari és negar,
obrar és l’objectiu,
provar és passió,
i la queixa és la remor.

La raó és revolució,
temptar és la traïció,
silenci és suor,
i la unitat és el umbracle,
i viatjarem fins la veritat,
i de les xenofòbies dels dròpols,
i de les xarxes dels ianquis,
i dels ximples que ens atabalen

aconseguirem escapolir-nos.