diumenge, 31 de desembre del 2017

A reveure, Anna



No sé com dir-te el que em passa pel cap
ni expressar els que sento per a tu
perquè, com es posen nom als sentiments?
que vol dir estimar i com fer-ho?

Quin mot millor per posar nom, ordre i color
als sentiments que brollen cercant la llum
per donar-se a conèixer i cantar - i xisclar, si convé -
des del fons del pou de les paraules perdudes.

Perquè, que és la poesia si no fer néixer paraules i frases
que millor expressin el que hom viu de manera tan intensa?

Quin mot millor que estimar si el que es vol
és colpir i despertar els esperits apagats
per aprendre a conèixer els essers i els fets
companys en aquest nostre viatge pel temps
ple d’aromes i de llums d’inexcusables presències.

Quin mot millor que estimar per viure,
conèixer, aprendre i construir el futur – i el passat-
res millor per obrir qualsevol escletxa de vida,
per lluitar i per patir, i compartir per donar i rebre,
cercant  les raons de la nostre humana presència.

Perquè, quina és la raó de l’estimació?
- si n’hi ha de raó -  ... si ja ho saps, estimes!
no calen paraules, en aquest cas
ja ho saps, estimes!  és així, sense subterfugis
ni enganys, per què?

Et recordo sempre amb el teu somriure sorneguer
i la teva expressió habitual d’ironia continguda
esmolada acidesa d’àcrata indomable,
amb la mirada intel·ligent  de qui coneix el rumb
en la guaita constant des de l’alta talaia
de l’arbre major de la teva nau de dona completa
que sap sempre el que vol i el quan i com,
de dona que ho ha vist tot, o gairebé.

I vint anys després del nostre primer encontre,
amb en Lluís i en Xevi - en moments d’estimació compartida -
al voltant d’una ínfima tauleta de bar de Calella -
et recordo, com si fos ara, ...

- Tu ja ho saps, ja fa anys que és així, ...!, - li vas dir a en Lluis
mirant-lo fins al fons del seu cor, sempre tendre per a tu,
- i fins ara –
de què heu vingut a parlar, què hi faig jo aquí? – digueres.

Amb una mirada ja ens ja coneixíem,
des d’un primer moment, entengué (entenguérem)
de que anava la conversa i el punt on estàveu,
Adéu, me’n vaig! encantada Toni, a reveure.
-          I fins ara –

Sabies el que volies i com fer-ho,
amb un cop d’ull sabies -  sabíem - cercar complicitats
o  no, o cercar la grenya si convenia, amb la teva
intel·ligència subtil i atrevida sempre, sense por
repte constant pels esperits atrevits que cerquen
certeses i absoluts impossibles i inútils del tot
en la inseguretat d’aquestes nostres vides nòmades
com ambulants en el circ de la humana comèdia.

No et calien els amagatalls inútils de les petites consciències
però t’amagaves d’un món quelcom incomprensible
clavant agulles a la punta de coixí o cosint retalls
en l’inacabable patchwork d’una vida descreguda
i solitària, incompresa i estimada Penèlope de Llofriu.

Et trobaré –et trobarem- a faltar, Anna! , o potser no,
de fet, només cal que tanqui els ulls per veure’t
i gaudir de les teves ironies i agudes converses
en l’amable i obac ambient del teu “loft” compartit
i per fruir del cafè sense sucre del destí que ens espera,
-          I fins ara, a reveure, Anna.

31-12-2017








diumenge, 24 de desembre del 2017

Pres

                    
Ho reconec, estic pres
pres pels meus records
que em lliguen a la terra
pres pels meus sentiments
                que busquen el teu amor
pres per les meves paraules
                que en el temps em retornen
pres per la meva pròpia condició
                de senzill home lliure.

Ho reconec, estic pres
m’envolten i em criden unes veus
                incomprensibles per a la llum de la paraula
em prenen i engarjolen en la presó
                de la meva inevitable llibertat
em lliguen i relliguen per la seva pròpia por
                a perdre´s  en un espai inabastable
m’amenacen amb uns càstigs impossibles
                en els pròdigs jorns que ens esperen.

I ara, tanco els ulls i fujo cap a casa,
amb tu, amb els meus:

amb la dona estimada
amb els fills desitjats
amb els amics d’infantesa
i amb la família, ai! la família
sempre present, vagis on vagis,
en la misteriosa sínia de la vida.

Ho reconec, estic pres
pres pels meus records
reclòs en la meva presó
feta de fils d’amor i barrots de pensaments
forjats entre tots per gaudir de la llibertat
inexcusable i immòbil i quiet, sense por
perquè estic en totes i cadascuna de vosaltres
amb tota la gent que em vol i m’estima
amb tothom que m’ajuda a sortir de mi mateix
en la meva pròpia presó feta d’amor i silenci.

 (dedicat a l’Oriol Junqueras, i als altres presos polítics catalans)
                                                                                                                                24-12-2017

dijous, 21 de desembre del 2017

Temps de silencis (i de vents)


Quin és aquest temps on les paraules s’han tornat
les veus dels silencis i dels Deus que mai han estat?

Quins són aquests silencis que pregonen als quatre vents
la llunyania dels records d’un noms que ens envolten?

I quins són aquest Deus destronats que, com a nous Cronos,
sacien la seva fam amb la carn de les seves afillades?

 I, encara més:
Quina és aquesta malaurada astrugància que ens (per) segueix
sempre per uns nous camins vells i desconeguts?

És el ressò de les veus i les paraules mai perdudes del tot
com un clam de boques noves que ens acompanyen
en la certesa de les passes promeses en uns temps nous
i que ens vol guiar plegats a cap a la terra mai promesa.

Són llamps en un temps d’estels fet amb els cordills
dels nostres desitjos més íntims en una màgica melodia
per les nostres imaginàries titelles que pengen en el buit
i que ens aplega sota les rauxes del vents del nord
i que ens aplana i ens emmotlla i ens acarona sempre
perquè som només espurnes d’una llarga cometa
que dóna veu els nostres reveladors silencis en el vent
i en la llum d’una albada propera i esplèndida.