Temps de silencis (i de vents)

Quin és aquest temps on les paraules s’han tornat

les veus dels silencis i dels Deus que mai han estat?

Quins són aquests silencis que pregonen als quatre vents

la llunyania dels records d’un noms que ens envolten?

I quins són aquest Deus destronats que, com a nous Cronos,

sacien la seva fam amb la carn de les seves afillades?

 I, encara més:

Quina és aquesta malaurada astrugància que ens (per) segueix

sempre per uns nous camins vells i desconeguts?

És el ressò de les veus i les paraules mai perdudes del tot

com un clam de boques noves que ens acompanyen

en la certesa de les passes promeses en uns temps nous

i que ens vol guiar plegats a cap a la terra mai promesa.

Són llamps en un temps d’estels fet amb els cordills

dels nostres desitjos més íntims en una màgica melodia

per les nostres imaginàries titelles que pengen en el buit

i que ens aplega sota les rauxes del vents del nord

i que ens aplana i ens emmotlla i ens acarona sempre

perquè som només espurnes d’una llarga cometa

que dóna veu els nostres reveladors silencis en el vent

i en la llum d’una albada propera i esplèndida.