Era un dia com un altre,
era
un dia més,
era un dia com d’altres per a la
gent.
Mare, perquè vas deixar-me?
- marxares
com un estel el matí,
i
jo, sense tu,
ben
sol vaig restar –
Eres el sol que els meus jorns
escalfava,
eres els ulls que em deixaven mirar,
feies que jo ho fos i que
només per a tu visqués el dies
que esdevenien tan freds.
Era un dia com un altre,
era
un dia fosc,
era una data el calendari.
Pobres mares que porten fills al
món,
pateixen, es desviuen,
i
tot, perquè?
Se’n van en un segon com un llamp
perdut en l’infinit de la vesprada,
sense donar temps a agrair-li’s
tot el que ens han ofert.
Mare et recordo sempre ferma,
la tristor del teu esguard
sempre volies amagar, el patir i
l’enyorança restaven dintre teu,
sols reflecties al mirall de la vida
la tendresa i l’alegria que
ens volies fer sentir.
Mare jo et recordo,
en que resta tot això?
-
tu no hi nets, partires,
ets
dins l’espai infinit,
ets
un record, una enyorança,
una
vida en el temps; però,
encara
que sigui sol, hi ets i
tu
segueixes ajudant-me, i tot,
bo
i dolent que pugui fer
serà
pel teu record,
pel
teu amor, sols per a tu,
mare,
m’escarrassaré.
Era un dia com un altre,
era
un dia trist,
era un dia sense alegria.
Visc, així, amb la il·lusió que,
malgrat tot, potser has trobat a la
fi
la tranquil·litat que a aquesta
terra,
ben cert, mai vares aconseguir.
Mare té, estira el braç, aixeca el
cap
sols un moment, agafa aquesta
ofrena,
aquest cant fet una flor, doncs, si
mai
he estimat algú de debò, és a tu.
Mare, si algun cop torno a estimar,
voldria que el meu amor fos com
aquest,
el que tu m’has donat, he sentit per
tu.
Fou un dia sense sol,
fou un dia sense núvols,
fou un dia sense hores ni minuts,
era un dia buit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada