Esperança sense caritat (l’inici del món modern)

 

 

Sense voler-ho es pongué el llarg jorn de la nostra primera antiguitat

un arrauxat gregal apagà l’ara esmorteïda càlida flama de l’orient, però

com el caliu que roman quiet i callat, amagat enmig de les brases

sota les silencioses cendres del passat, ressorgiria una nova foguera

estelles de foc de la necessitat i la vida i de l’esperança sense caritat

i del luxe i del lucre enyorat, perquè l’esperit esdevé pràctic, també

i als pobres remeté missatges i anhels cap a la flama de la llibertat

i als amos de les pors i dels silencis portaria el desig, l’aventura i el risc

la nova promesa de l’argent rossegà les seves minses entranyes

inici d’uns nous temps que foren per sempre diferents.

 

Darrera quedaren  somnis d’infants, veus buides i els vents que les fan

curses inacabables com inabastables són els estels de les nits dels temps

apagades espurnes que feren de la llibertat i la igualtat només buides paraules

capcioses promeses fetes pels reis i els acòlits infames que els cobegen

Quin esperit podria sortir de l’odi, l’enveja i l’argent?

un proïsme interessat  només en la pau pròpia i el silenci aliè

quin irrompible fil conductor cap l’indestructible i veritable amor

on són les veritats amagades i les mentides disfressades per la por

quins són uns nous temps de crits perduts i de morts aixafades

de caigudes repetides en el brogit  de la nit dels nostres somnis

inacabables com els esclats que romp els timpans ... finalment?

 

 

Perquè s’esvaïa la por i de la llarga agonia d’aquells silencis sorgí

una remor abraonada i incontestable  davant del bell somni del cor

d’una llibertat desconeguda que despertà l’esperit, potser humà

com enyor i inici d’uns nous temps plens d’ardides i altes flames

també d’un  desig cobejat per la cobdícia i l’egoisme insolent

com a realitat d’un cruel miratge edificat sobre la fam i la lluita

adob i llavor de collites farcides de tombes i de creus pietoses

de mirades solcades per la sang i la suor del treball sempre aliè

ple de paraules i de veus i d’il·lusions perdudes al llarg del viatge

per un nou camí farcit d’enganys i destins ben diferents

només pot dur fins a nou i vell somni, el de la humana igualtat.

 

 

Uns altres silencis (el món medieval i el Deu omnipotent)

 

 

Inacabable és el vent del nord i el so de la mar que ens emplena l’esperit

inacabables onades del destí que llisquen per damunt de la sorra i

dels còdols arrodonits que rodolen per un temps que passa,  sempre

que a voltes perdem, potser perquè la ciutat universal ja s’ha mort

i s’havia  mort també l’amor d’aquella primera unió reconfortant

i d’aquest trencament només podien sorgir la por i la servitud

en unes aspres arrels no volgudes, i odiades per obligades també

potser ni por no sorgí, tanmateix ni compassió provocà

tristor i consol i resignació en uns altres temps de silencis

marxaren la vida i les paraules pels camins inexplorats de l’oblit.

 

Es morí l’esperit grec, i el caràcter romà, el bo i el no tan bo, potser

se’n anà el temps de la paraula i la festa, de l’amor i la bacanal

sota les blanques faldilles del sexe quedarien només els fills i la carn

ni alegria ni joia apassionades, ni festa ni luxúria tampoc

només deure i tribut, arrelament i obligació, caigué la mirada

i sense esma per l’amor es fongué la ciutat, s’apagà l’esperit

marxaren plegats en un globus eteri en la foscor de la nit, i esclatà!

en silenci, perquè ja no hi havien paraules, ni plenes ni buides

no quedava res d’aquella antiga promesa de la política, de la ciutat!

que podia la paraula d’un grec davant la paraula d’un  deu omnipotent?

davant de la nova promesa d’una eternitat compartida, plena i feliç.

 

I restaren les lletres tancades amb pany i forrellat sinuós

als calaixos dels cenacles de la fe, no calien nous sabers

no calien més planys, ni cap més llum ni vigia amatent

la terra era plena d’un amor celestial, al mig del mar dels silencis

tancats a les gropes del galop dels bàrbars cavalls en un món acabat

que es fongué sense comiat al darrer capvespre d’uns deus oblidats

mentre de la santa terra sorgir un sol deu volcà, un sol deu gloriós

adéu Júpiter, adéu Neptú, adéu als olímpics i als vells deus pagans

l’imperi de la ciutat caigué enmig de la tempesta mentre la fe

d’un racó sant de la terra esdevingué universal i particular.

 

La recerca de la paraula perduda (el món romà)

 

I després d’aquell primer miratge en l’ús de la paraula i de la poesia

i en el pensament que n’és la guia inexcusable per donar-ne raó

sorgí com un miracle la lletra oficial, la lletra que es fixà i ens lligà al futur

i que ens deia, i que ens diu, el que calia llegir per saber, el que cal fer

per anar, com hem de lligar les paraules per seguir, i sorgí la norma

i ja no som el que volem nosaltres mateixos, ja tenim la guia marcada

i potser no volguda,...  lletres, i més lletres que s’ordenen i ens manen

que ens mouen de tal manera que no som qui som, i ens som aliens

lletres simples amb vocació universal,  foses amb el fang de cada terra

senyals dels camins i dels rumbs de cadascun dels pobles veïns.

 

I Ciceró i Seneca ens somriuen altius des de la seva tomba infinita

mestres d’una oratòria buida i trista on s’ha perdut l’alegria del teatre

i del mite inversemblant, però cert potser? restà una inútil raó pràctica

perdérem la joia de la paraula i la imaginació de la convivència comuna

entenem els nous mots i la seva utilitat, sí, mots que es capgiren traïdors

a les ciutats i als camps d’un imperial espai llaurat sense amor

i tornen els temps dels silencis, que són ben nostres i ens identifiquen

en uns moments que volem delimitar i copsar, com un veritable parèntesi.

 

 

Un segon silenci trencat (el món grec)

 

I d’aquells primers i antics silencis sortiren herois que cercaren la glòria

i l’eternitat;  l’amor i l’odi, i l’amistat; i la conquesta i l’esclavatge, i la llibertat

en un viatge personal cap a la saviesa dels deus: Guilgameix, Odisseu o Jàson

uns camins solcats d’entrebancs , silencis trencats per la paraula i el mite

deus imaginats en la lluita per la supervivència  d’aquells de qui som hereus

del fil trencat d’una Ariadna ardida o de la filosa d’una Penèlope prudent,

com Heràclides tornant  a l’origen volgut o cap a una Ítaca perduda

en el somni d’aquells focs  naixents d’on eixiren bells estels voladors

llamps permanents en el pas dels anys que llueixen en aquest firmament

mantell constant,  que canvia però que mai no acaba, i que ens cobeja

en un inesgotable mestratge en el miratge d’un avenir desconegut  i tèrbol

com cada jorn, temps que es mou i que mai no s’acaba, paraules i fets que ressonen

un el mediterrani mar fet de plors i silencis trencats per paraules altisonants

farcit de mirades que esmicolen cadenes i que ens ajuden en la recerca

marxa inacabable com la vida mateixa que és mou més enllà de nosaltres

de la única vida possible, que val i que compta, la que és de tots i de totes

prova permanent d’un assaig infinit com la saviesa de l’amor retrobat

aliè però nostre, per sempre!

Primer silenci (el món antic)

 

Quan sortirem del temps de les pors del nostres silencis?

del temps que hem fet amb les nostres mans, tal com som, mans

aspres, trencades, solcades per mil llamps que hem trobat al mig de la nostra nit

i que ens han fet i refet de cap a peus, en un vaivé, en una sínia inacabable

i que ens han deixat espaordits, expectants i que sovint ens han impulsat endavant,

o amunt i avall, per trencar aquell silenci maleit que ens arrossega i encomana, encara!

un silenci ensordidor com el dels nostres primers avantpassats, ... ai las!

que palpant es varen trobar per primera vegada al bell mig d’una natura incompresa

i que, mica en mica, es varen formar i conformar en aquella primera confraternitat

potser infundada i tremolosa, potser desitjada i incompleta per massa tendra

potser sí, però neta com el cel i l’aigua que els envoltava, en un món inabastable

com l’alè del temps que va i que ve, i que surt i s’amaga, i que es fon

sense saber-ho, però que viu i que ens acompanya, encara!