I després d’aquell primer miratge en l’ús de la
paraula i de la poesia
i en el pensament que n’és la guia inexcusable per
donar-ne raó
sorgí com un miracle la lletra oficial, la lletra
que es fixà i ens lligà al futur
i que ens deia, i que ens diu, el que calia llegir
per saber, el que cal fer
per anar, com hem de lligar les paraules per
seguir, i sorgí la norma
i ja no som el que volem nosaltres mateixos, ja
tenim la guia marcada
i potser no volguda,... lletres, i més lletres que s’ordenen i ens
manen
que ens mouen de tal manera que no som qui som, i
ens som aliens
lletres simples amb vocació universal, foses amb el fang de cada terra
senyals dels camins i dels rumbs de cadascun dels
pobles veïns.
I Ciceró i Seneca ens somriuen altius des de la
seva tomba infinita
mestres d’una oratòria buida i trista on s’ha
perdut l’alegria del teatre
i del mite inversemblant, però cert potser? restà
una inútil raó pràctica
perdérem la joia de la paraula i la imaginació de
la convivència comuna
entenem els nous mots i la seva utilitat, sí, mots
que es capgiren traïdors
a les ciutats i als camps d’un imperial espai
llaurat sense amor
i tornen els temps dels silencis, que són ben
nostres i ens identifiquen
en uns moments que volem delimitar i copsar, com
un veritable parèntesi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada