diumenge, 10 d’abril del 2016

Poema para Juan


El tuyo es un devenir constante, imparable
cosido por los sempiternos frutos de tu frente
llena de  flores, primaverales estampas de olor y de amor
perlas de nácar preñadas en el mar de la vida
para todos de una juventud inacabable

De tu mirada surgen estrellas polares cada noche
estelares sonrisas permanentes, alientos divinos
equinocciales soplos de justicia y unidad
tu espíritu guía en estos pedregosos andares
donde el hombre y la mujer permanecen
casi escondidos, generosos
y buscamos tu mano, tu ardor
tu aliento del mañana que viene

Y atrás quedaran los que no quieran ver
pero nosotros, perdidos en este mar profundo
que nos trajo los primeros precedentes
y prendidos en este nadar bajo el sol
en este remar y bogar de todos
encontraremos los rumbos necesarios
las brújulas, los compases y sextantes
pues la noche es larga, pero el cielo es azul
y al final de esta sima infinita, hay un horizonte
hacia donde la rueda de la vida nos lleva 

Coraje, inteligencia, trabajo y amor
palpito constante de un ventricular corazón
en el impagable acontecer de tu cotidianidad
en la familia, en el sindicato, en el partido
en tus raíces profundas de andaluz y catalán
en la patria de todos, del único mundo posible
en tu fe en la esperanza, en la única meta que nos alcanza
en la vida, y en el mañana
te queremos Juan Ramírez
te queremos, para siempre  

  

dimarts, 23 de febrer del 2016

Tramuntana de tardor


S’escola, batega, bufa el vent
vent de tardor que lleva la canalla
panteixa inclement per places i carrers
foscor del mar blau arrissat pels seus cants
velams ixents que s’inflen d’espant, la pesca, la fam
dones i homes s’amaguen arraulits, un deliri sense por!

S’escolten les veus dels silencis recordats
en els ressons de tantes hores de conversa
de nits d’insomnis i d’ensurts mal encoberts
en els perduts records del que som i volíem i
paraules recuperades de l’enyorada  primavera
llums de guiatge pels giravolts del magí pesarós

L’escoltes?
el veus?
El sents?    

Tanca els ulls i mira! Ja arriba!
inclement botxí de ferides corrompudes
sobtat llevador d’incerteses escampades
impietós espolsador de cendres espargides
és el vent del nord que panteixa per la plana
és la tramuntana dels justos trencant el silenci
és la veu dels nostres records perduts que retorna
esperó de la mainada a la recerca d’un millor demà


Aigua Xelida



Aigua Xelida d’amor i de pau,
de vent i silenci
d’insondables eixams petris que coronen la mara blava
en el perdut amagatall del sard imperial festejant
amb el bromeig de les ones sota el gòmbit modest
tot esquivant  el fil de la vida en el bell refugi on
solitàries ànimes cerquen el llum de l’horitzó perdut on
volen les gavines encisades per la teva lluminosa bellesa
mentre festegen plegades amb els seus cants eterns
quan s’escolta entre els pins el xiulet d’un tudó
o l’havanera tendra d’amor, i la vella cançó

Aigua Xelida d’amor i de pau,
 de vent i silenci
repòs de l’avi Botas, d’en Mayola i d’en Salellas, “l’Hermós”
cales i niells, xucladors i gorgues, baumes  i penya-segats
els comals breus, l’amagatall, el contraban i les coves de lladres
parades i crits, ombres amagades, velles històries vora el mar
cants mariners i soroll de taverna, o la sirena que canta
són besades d’amor en el desig d’uns oberts llavis molls
són ulls enlluernats que s’acluquen en el teu somni perdut
eterna Aigua Xelida repòs, bell racó encantat!
que no hauràs vist, d’amor i de pau,
de vent i silenci, Aigua Xelida !


Tramuntana



Avui bufa el vent, i quin vent!
Vent tramuntanat que sospira per la plana
travessa xiulant del Montgrí el castell
plàcids aiguamolls s’arrissen al seu pas
seguit el ball de festa major dels arrossars verds   
quan s’enfila per les boques del Quermany pedregós
retorna el deliri del vell l’Empordanet més eixut

Com xiprers tombats per la vida que passa
el capvespre melangiós d’un jorn de tardor
en la remor llunyana dels somnis perduts
i s’escolten les silencioses veus de l’enyor
com paraules d’amor i de lluites perdudes
en els retrobats giravolts del pou de la memòria

On sou, arbres caiguts?
somnis i records que el magí ennuega
On sou, aspres pedres per la història tombades?
no ho dubteu,  tornaran a eixir les llavors enclotades
el silenci s’oblidarà en els crits de l’esperança, no ho dubteu!


dijous, 24 de desembre del 2015

Jadilah!

                              
Els ulls oberts i la cara al vent
la mirada tendra i el cor valent
dels dies feliços i de les nits tendres
pels records estimats i els dolços somnis                                       
les esperances recuperades i els camins nous
el treball ben fet i la gran pedra que ja es mou

Cercant el llum de la esperança i la felicitat ajornades
perquè ara les reiniciarem en un nou any que ja s’albira
sota un llampec infinit esborrant el temps de les cendres
en la pau de la llibertat i de la justícia comunes
corona de mans brollant del pou de l’amistat
trena de solidaritat, d’igualtat i d’amor
                                                                                 
Us desitgem
per a totes i per a tots
per a vosaltres i per a nosaltres
per als perduts i per a les retrobats
pels emigrants i els nàufrags de la fam
per a les ànimes covardes i els esperits gallards
per a les dones i per als homes
infants tots de la vida
jadilah!



dissabte, 21 de novembre del 2015

La cogomella



Rebutjada per molts,
trencada per algú
i apreciada per pocs
plora, sola, la gràcil cogomella

Flor del bosc de les velles alzines
dels suros pelats i dels pins esmorteïts
orgullosa amb el seu barret d’estil britànic
i amb el seu barroc anell flotant
mica en mica
s’ensopeix i baixa el cap,
plora, trista i sola, la gràcil cogomella

Què serà del seu peu altiu?
Qui provarà la seca carn de dolça farina?
Un destí que ja està escrit
entre les fulles caigudes i la pluja eixuta
una altra tardor ja vindrà
i la cogomella es tornarà a llevar




dissabte, 2 de maig del 2015

Estimada Nuri

Tenim la cara trista i el cor colpit
sota una mirada perduda i enyorada
en llàgrimes de somnis  i de records
que ens rellisquen lentament galtes avall
en senyals inequívocs d’una humana presència
en la salabror de vida que ens acompanya
com dibuixades petjades  del moments passats
que ens agermanen  i ens fan millors, amb tu

Tenim la cara molla i el cor eixut
i ets aquí, a cada llàgrima, a cada gota d’aigua
com lleu plugim del cel i de la terra suada
en l’inabastable mar que ens conforma i envolta
seguint l‘inexplicable giravolt del riu de la vida
que ens junta i ens separa i ens torna a trobar
com un triomf del destí per damunt del tot
en la nostra única i casual existència, amb tu

Tenim la cara roja  i el cor ardit
immersos  en el brogit de la lluita diària
buscant el coratge en  la força dels records
en l’estela d’un esperit generós i tendre 
en la permanent recerca de l‘amor i de
la pau i la justícia que ens transforma
seguint l’impuls durador del teu camí
que és també el teu present, amb tu

Estimada Nuri

07-04-2014