No sé com dir-te el que em passa pel cap
ni expressar els que sento per a tu
perquè, com es posen nom als sentiments?
que vol dir estimar i com fer-ho?
Quin mot millor per posar nom, ordre i color
als sentiments que brollen cercant la llum
per donar-se a conèixer i cantar - i xisclar, si convé -
des del fons del pou de les paraules perdudes.
Perquè, que és la poesia si no fer néixer paraules i
frases
que millor expressin el que hom viu de manera tan intensa?
Quin mot millor que estimar si el que es vol
és colpir i despertar els esperits apagats
per aprendre a conèixer els essers i els fets
companys en aquest nostre viatge pel temps
ple d’aromes i de llums d’inexcusables presències.
Quin mot millor que estimar per viure,
conèixer, aprendre i construir el futur – i el passat-
res millor per obrir qualsevol escletxa de vida,
per lluitar i per patir, i compartir per donar i rebre,
cercant les raons
de la nostre humana presència.
Perquè, quina és la raó de l’estimació?
- si n’hi ha de raó - ... si ja ho saps, estimes!
no calen paraules, en aquest cas
ja ho saps, estimes! és així, sense subterfugis
ni enganys, per què?
Et recordo sempre amb el teu somriure sorneguer
i la teva expressió habitual d’ironia continguda
esmolada acidesa d’àcrata indomable,
amb la mirada intel·ligent de qui coneix el rumb
en la guaita constant des de l’alta talaia
de l’arbre major de la teva nau de dona completa
que sap sempre el que vol i el quan i com,
de dona que ho ha vist tot, o gairebé.
I vint anys després del nostre primer encontre,
amb en Lluís i en Xevi - en moments d’estimació
compartida -
al voltant d’una ínfima tauleta de bar de Calella -
et recordo, com si fos ara, ...
- Tu ja ho saps, ja fa anys que és així, ...!, - li vas
dir a en Lluis
mirant-lo fins al fons del seu cor, sempre tendre per a
tu,
- i fins ara –
de què heu vingut a parlar, què hi faig jo aquí? –
digueres.
Amb una mirada ja ens ja coneixíem,
des d’un primer moment, entengué (entenguérem)
de que anava la conversa i el punt on estàveu,
Adéu, me’n vaig! encantada Toni, a reveure.
-
I fins ara –
Sabies el que volies i com fer-ho,
amb un cop d’ull sabies -
sabíem - cercar complicitats
o no, o cercar la
grenya si convenia, amb la teva
intel·ligència subtil i atrevida sempre, sense por
repte constant pels esperits atrevits que cerquen
certeses i absoluts impossibles i inútils del tot
en la inseguretat d’aquestes nostres vides nòmades
com ambulants en el circ de la humana comèdia.
No et calien els amagatalls inútils de les petites
consciències
però t’amagaves d’un món quelcom incomprensible
clavant agulles a la punta de coixí o cosint retalls
en l’inacabable patchwork d’una vida descreguda
i solitària, incompresa i estimada Penèlope de Llofriu.
Et trobaré –et trobarem- a faltar, Anna! , o potser no,
de fet, només cal que tanqui els ulls per veure’t
i gaudir de les teves ironies i agudes converses
en l’amable i obac ambient del teu “loft” compartit
i per fruir del cafè sense sucre del destí que ens
espera,
-
I fins ara, a reveure, Anna.
31-12-2017
