Pres

                    

Ho reconec, estic pres

pres pels meus records

que em lliguen a la terra

pres pels meus sentiments

                que busquen el teu amor

pres per les meves paraules

                que en el temps em retornen

pres per la meva pròpia condició

                de senzill home lliure.

Ho reconec, estic pres

m’envolten i em criden unes veus

                incomprensibles per a la llum de la paraula

em prenen i engarjolen en la presó

                de la meva inevitable llibertat

em lliguen i relliguen per la seva pròpia por

                a perdre´s  en un espai inabastable

m’amenacen amb uns càstigs impossibles

                en els pròdigs jorns que ens esperen.

I ara, tanco els ulls i fujo cap a casa,

amb tu, amb els meus:

amb la dona estimada

amb els fills desitjats

amb els amics d’infantesa

i amb la família, ai! la família

sempre present, vagis on vagis,

en la misteriosa sínia de la vida.

Ho reconec, estic pres

pres pels meus records

reclòs en la meva presó

feta de fils d’amor i barrots de pensaments

forjats entre tots per gaudir de la llibertat

inexcusable i immòbil i quiet, sense por

perquè estic en totes i cadascuna de vosaltres

amb tota la gent que em vol i m’estima

amb tothom que m’ajuda a sortir de mi mateix

en la meva pròpia presó feta d’amor i silenci.

 (dedicat a l’Oriol Junqueras, i als altres presos polítics catalans)

                                                                                                                                24-12-2017

Temps de silencis (i de vents)

Quin és aquest temps on les paraules s’han tornat

les veus dels silencis i dels Deus que mai han estat?

Quins són aquests silencis que pregonen als quatre vents

la llunyania dels records d’un noms que ens envolten?

I quins són aquest Deus destronats que, com a nous Cronos,

sacien la seva fam amb la carn de les seves afillades?

 I, encara més:

Quina és aquesta malaurada astrugància que ens (per) segueix

sempre per uns nous camins vells i desconeguts?

És el ressò de les veus i les paraules mai perdudes del tot

com un clam de boques noves que ens acompanyen

en la certesa de les passes promeses en uns temps nous

i que ens vol guiar plegats a cap a la terra mai promesa.

Són llamps en un temps d’estels fet amb els cordills

dels nostres desitjos més íntims en una màgica melodia

per les nostres imaginàries titelles que pengen en el buit

i que ens aplega sota les rauxes del vents del nord

i que ens aplana i ens emmotlla i ens acarona sempre

perquè som només espurnes d’una llarga cometa

que dóna veu els nostres reveladors silencis en el vent

i en la llum d’una albada propera i esplèndida.

Matí d’hivern a la riera d’Esclanyà

               no encara, però matí d’hivern

nit i matí, després d’una nit plujosa, un mati de novembre

el cel enteranyinat per infinites dentallades d’ombra i de llum grisa

lluita de clarors impotents per eixir de la constant humitat que davalla

que surt de la terra i puja i torna a baixar de manera compassada i lenta

terra molla, plantes que degoten i llueixen les seves llargues crins

lentament arriba la fredor d’un temps que retorna com corre sempre l’aigua

l’aigua que baixa riera avall, roja, marronosa i bruta, colors de la terra

que s’escapen cap a la mar abans blava, refent el seu camí immemorial

dins el petit i casolà Guadiana empordanès, la riera d’Esclanyà

Al terra del jardí  les darreres roses que cauen i les geranis encara florits

i algun ocell - pocs ocells ara - aixoplugat sota els fruits de l’arboç

altres, més atrevits, arrenglerats dalt dels fills de la llum, guaitant a ponent

com una companyia de l’exercit de guàrdia que ens acompanya i vigila

un darrer més agosarat que xiscle o que xiula: un cucut? Un pit roig? O la garsa lladregota?  

Vida que cau i s’arrossega, vida que corre, vida que vola, vida que se’n va

però vida –sempre efímera vida – que mor i reneix sempre intensa i potent

un cop i un altre cop; un dia i un altre dia, temps de temps

millor o pitjor, qui ho sap? melangia d’un matí de novembre

                no encara, però matí d’hivern a la riera d’Esclanyà

Hola Juan

Hola Juan, perdóname si grito un poco

pero es que, desde que me apercibí

de tu venerable sordera, inconscientemente

sin querer, me he acostumbrado a alzar, eso sí

con respeto, un poco más el tono de mi voz.

Con todo, es natural el gritar hoy en día

al ver lo que nos viene encima

lo que nos acontece a todas y a todos

las idas a menos de muchos y las venidas a más de pocos

esta lenta y constante bajamar que nos desnuda

este cruel ahogar que nos crece inexorable

que nos empuja a las cavernas de antaño

que nos quiere someter y enmudecer de nuevo

esta riqueza dilapidada, esta juventud desengañada

¿qué hemos hecho mal, Juan?

¡qué presente el de hoy, por el que tanto luchaste!

¡qué porvenir para el mundo, en la que tanto soñaste!

Con todo, no todo está por hacer, Juan

con todos, juntos, nada está perdido

muchos contigo, codo a codo, estaremos

como siempre, en la brega, rehaciendo nuestro camino.

Por todo esto, hoy, gritando un poco

me pregunto,  te pregunto

como he hecho siempre:

-          ¿Qué te parece, Juan?         ¿Qué hacemos?

-          ¿Con quién?              ¿cómo?

Y como siempre, espero

Y como siempre, esperamos

tu voz prudente

                tu palabra sensata

                               tu mirada franca

                                               tu hacer valiente

Decías en tus “memorias” que:

-“a veces pienso que no es bueno vivir tantos años,

pues la añoranza y los recuerdos te corroen el alma

al ver que has perdido a tantos seres queridos”.

Nosotros no tenemos dudas sobre la bonanza de tu larga vida

sobre el placer que nos ha brindado tu camaradería

sobre el saber hacer de tu ejemplo, porqué

la grácil sombra que nos ha dado tu espíritu

corona de tu cuerpo delicado y pequeño

aunque grande y fuerte como la encina o el roble

a todos, nos ha dado resguardo y cobijo.

Hijo de la tierra y el trabajo

padre querido y hermano de todos

hiciste del trabajo, la lucha y la concordia

palancas para cambiar el mundo, …

                ¡el mundo!  … ni más, ni menos

heroica hazaña de cíclopes inmortales

inmortales como las estrellas del universo

(aunque no haya nada inmortal)

porqué (como tu padre), también decías en tus “memorias” que:

-“soñabas con una sociedad donde los bienes terrenales fueron de todos como el aire,

como la luz … Donde los hombres fueran hermanos, donde no existiera el odio,

ni la envidia, ni el rencor; donde la igualdad estuviera garantizada

por la armonía de los derechos, sin parásitos ni ejércitos, ni más guerras. …

Donde se educara a los niños en el amor al trabajo y amar a sus semejantes;

y la juventud bendecida, fuera la pacífica vanguardia del porvenir”.

Cambiar el mundo, Juan, ¡ni más, ni menos, …!

por eso, yo a menudo hablo contigo, y ahora

cuando anochece, miro hacia el cielo buscando el sur

- pues hemos de volver de nuevo hacia el sur -

en el norte hace mucho frio y la gente languidece

y casi cada día te empiezo a ver, Juan, allí, …

al lado de Venus, cual lucero guía

y te saludo y te pregunto:

-          ¡hola Juan!                                 ¿cómo estás?

-          ¿qué hacemos?       ¿qué te parece?

Y me digo:

vamos a seguir, juntos, haciendo el mismo camino

                                ¡Y para siempre!

08-04-2016

Poema para Juan

El tuyo es un devenir constante, imparable

cosido por los sempiternos frutos de tu frente

llena de  flores, primaverales estampas de olor y de amor

perlas de nácar preñadas en el mar de la vida

para todos de una juventud inacabable

De tu mirada surgen estrellas polares cada noche

estelares sonrisas permanentes, alientos divinos

equinocciales soplos de justicia y unidad

tu espíritu guía en estos pedregosos andares

donde el hombre y la mujer permanecen

casi escondidos, generosos

y buscamos tu mano, tu ardor

tu aliento del mañana que viene

Y atrás quedaran los que no quieran ver

pero nosotros, perdidos en este mar profundo

que nos trajo los primeros precedentes

y prendidos en este nadar bajo el sol

en este remar y bogar de todos

encontraremos los rumbos necesarios

las brújulas, los compases y sextantes

pues la noche es larga, pero el cielo es azul

y al final de esta sima infinita, hay un horizonte

hacia donde la rueda de la vida nos lleva 

Coraje, inteligencia, trabajo y amor

palpito constante de un ventricular corazón

en el impagable acontecer de tu cotidianidad

en la familia, en el sindicato, en el partido

en tus raíces profundas de andaluz y catalán

en la patria de todos, del único mundo posible

en tu fe en la esperanza, en la única meta que nos alcanza

en la vida, y en el mañana

te queremos Juan Ramírez

te queremos, para siempre  

  

Tramuntana de tardor

S’escola, batega, bufa el vent

vent de tardor que lleva la canalla

panteixa inclement per places i carrers

foscor del mar blau arrissat pels seus cants

velams ixents que s’inflen d’espant, la pesca, la fam

dones i homes s’amaguen arraulits, un deliri sense por!

S’escolten les veus dels silencis recordats

en els ressons de tantes hores de conversa

de nits d’insomnis i d’ensurts mal encoberts

en els perduts records del que som i volíem i

paraules recuperades de l’enyorada  primavera

llums de guiatge pels giravolts del magí pesarós

L’escoltes?

el veus?

El sents?    

Tanca els ulls i mira! Ja arriba!

inclement botxí de ferides corrompudes

sobtat llevador d’incerteses escampades

impietós espolsador de cendres espargides

és el vent del nord que panteixa per la plana

és la tramuntana dels justos trencant el silenci

és la veu dels nostres records perduts que retorna

esperó de la mainada a la recerca d’un millor demà

Aigua Xelida

Aigua Xelida d’amor i de pau,

de vent i silenci

d’insondables eixams petris que coronen la mara blava

en el perdut amagatall del sard imperial festejant

amb el bromeig de les ones sota el gòmbit modest

tot esquivant  el fil de la vida en el bell refugi on

solitàries ànimes cerquen el llum de l’horitzó perdut on

volen les gavines encisades per la teva lluminosa bellesa

mentre festegen plegades amb els seus cants eterns

quan s’escolta entre els pins el xiulet d’un tudó

o l’havanera tendra d’amor, i la vella cançó

Aigua Xelida d’amor i de pau,

 de vent i silenci

repòs de l’avi Botas, d’en Mayola i d’en Salellas, “l’Hermós”

cales i niells, xucladors i gorgues, baumes  i penya-segats

els comals breus, l’amagatall, el contraban i les coves de lladres

parades i crits, ombres amagades, velles històries vora el mar

cants mariners i soroll de taverna, o la sirena que canta

són besades d’amor en el desig d’uns oberts llavis molls

són ulls enlluernats que s’acluquen en el teu somni perdut

eterna Aigua Xelida repòs, bell racó encantat!

que no hauràs vist, d’amor i de pau,

de vent i silenci, Aigua Xelida !