Els colors de la vida

A la darrera illa del món, en Silvio Rodríguez canta:

“només l’amor il·lumina el que perdura,

només l’amor converteix el miracle en fang ...”

que neix i reneix en el silenci de les paraules i

en la música d’un hivern que en començà ja s’acaba,

com el inacabable paisatge dels colors de la vida,

en el blau metàl·lic d’un cel de tramuntana

en el verd maragda d’un arbre de maig

en el roig robí d’una posta de sol

en el mar turquesa de la cala Pedrosa

en el groc tardorenc d’un faig d’en Jordà

o en el blanc de la neu dormint al Puigsacalm

suau llum matinera de la Venus Afrodita com

sol ixent del amor desvetllant-se de nou sota els

estels del firmament que ens emmarquen la vida

Ones

Els còdols tentinegen tot ballant un vals inacabable,

mentre les ones de la mar flirtegen amb els Deus,

una, dues, .... i potser es riuen de nosaltres!

El vent, afora, tramuntanat, bufega

mentre el cel s’encén a l’horitzó i jo,

amb tu, espero, estimo, desitjo, ...

Una, dues, .. les ones com el vent m’acaronen

el meu rostre lluent, i canten i em mullen, i jo

espero, estimo, desitjo, ... nosaltres!

El mar, el cel, el vent, .. plegats en el temps,

un temps nostre, retrobat, per a tu, per a mi, ...

El Matí

La veu del vent rebufa per tots els racons de la llar,

el meu cor, esvalotat,  batega, ... escolta i batega,

la remor s’acosta, a poc a poc,

amb timidesa, i el sol ja és ixent.

Tot d’una, sobtadament, la finestra es desferma,

batega, batega cor, batega intensament,

la veu del vent rebufa per tots els racons del meu cor,

el mar, la muntanya, l’aire,  m’escolten i m’emplenen.

Com el bell Teseo cercant i fugint, acalorat

cerco l’Ariadna en el laberint dels meus sentiments

cerco, descoratjadament, el meu amor,

un desig, un pensament, un nou dia per a tu, amor.

Tots dos

Després de la llarga nit de la tardor

un lleuger sol d’hivern treu el cap per la finestra

el coratge i l’amor es donen la ma, es preparen

el nou dia és curt, però forta és la lluita, i el demà ..

Ens vestim pausadament, l’horitzó tot just apunta

l’esperit inflamat, l’audàcia  ens inspira un bell record

nosaltres, junts, tots dos, esperem en la distància

una pau atrevida, enyorada, que ens inunda el cor d’amor. 

Les hores van passant, lentes, assossegades, a fora

la cridòria cada vegada és més forta, 

res més serà com abans   

Només es perd el que no s’ha gaudit

Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules

i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge

mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres

dels moments escadussers que ens envolten

esclaus dels temps que som i del records que floreixen

com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers

mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades

i per esquivar  el lent trànsit cap a uns nous vells silencis

mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans

nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals

invisibles que  bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix

tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)

un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on

rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre

reconstruït, que el gaudim i el patim a estones

perquè el compartim plegats

units com estem per la distància que ens separa

pel buit d’un espai  inexistent que no hi és

perquè no volem que hi sigui

lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que

fa de nosaltres espurnes de vida úniques

perquè som singulars i plurals alhora

que es transformen en el record i en el futur del passat present

que per ser-ho és més nostre que mai

perquè només es perd el que no s’ha gaudit

com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que

albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida 

I penso amb tu

M’agraden el teus llavis vestits de poncelles

la teva boca, suau, amb gust de mel

l’escenari del teu besar que m’emplena de goig

i el teu sabor de sucre i anhel,

i penso amb tu

i ressegueixo els camins de la teva geografia

i em perdo dintre teu amb un ànim subtil

i sento una forta llepolia per la teva rialla

i busco el teu esguard que m’inspira el cel

                                              

M’agrada el teu cos fi i flexible

la teva pell, tendra, que em convida al plaer

el batec del teu respirar que em recorda l’alosa

i la teva olor de poma d’hivern,

                                                i penso amb tu

A voltes

quan la felicitat, a voltes, ve,

tu sempre hi ets

un llamp a l’horitzó que tot ho emplena i enlluerna

un veure-ho tot, un tremolor de les arrels de la terra

i la teva imatge impresa en el blau retaule de la mar i el cel

i el meu caminar indolent i cec, ple de trons que m’acompanyen

quan la felicitat, a voltes, ve,

tu sempre hi ets

una sortida de sol, tot sol, a la Morisca

un reclinar mandrós quan els bufecs de les hores ja s’escolten

i la remor de les onades rellisquen pel tendre perfil de la teva costa

i el meu passeig resseguint el corriol relliscós que baixa cap el Vedell

quan la felicitat, a voltes, ve,

                                      tu sempre hi ets

un capvespre d’hivern, tot sol, a dalt a Sant Sebastià

un estel de llums que tentinegen conformant un exercit inacabable

i un mirar melangiós abastant la immensitat de les teves curtes estones

i la inclement  veu dels silencis que coronen els meus pensaments de tardor

quan la felicitat, a voltes, ve,

                                      tu sempre hi ets

un voler sentir la teva veu de florit coratge selvàtic

un voler estar amb els teus ulls aquàtics i plens foc de mitja nit

i amb el rebuf del teu estel, de cometa de dona

i tu, sempre hi ets, et veig arreu, al meu costat, tot sol amb tu