dimarts, 17 de març del 2015

Només es perd el que no s’ha gaudit


Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules
i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge
mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres
dels moments escadussers que ens envolten
esclaus dels temps que som i del records que floreixen
com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers
mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades
i per esquivar  el lent trànsit cap a uns nous vells silencis
mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans
nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals
invisibles que  bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix
tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)
un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on
rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre
reconstruït, que el gaudim i el patim a estones
perquè el compartim plegats
units com estem per la distància que ens separa
pel buit d’un espai  inexistent que no hi és
perquè no volem que hi sigui
lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que
fa de nosaltres espurnes de vida úniques
perquè som singulars i plurals alhora
que es transformen en el record i en el futur del passat present
que per ser-ho és més nostre que mai
perquè només es perd el que no s’ha gaudit
com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que
albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada