Només es perd el que no s’ha gaudit

Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules

i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge

mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres

dels moments escadussers que ens envolten

esclaus dels temps que som i del records que floreixen

com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers

mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades

i per esquivar  el lent trànsit cap a uns nous vells silencis

mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans

nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals

invisibles que  bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix

tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)

un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on

rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre

reconstruït, que el gaudim i el patim a estones

perquè el compartim plegats

units com estem per la distància que ens separa

pel buit d’un espai  inexistent que no hi és

perquè no volem que hi sigui

lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que

fa de nosaltres espurnes de vida úniques

perquè som singulars i plurals alhora

que es transformen en el record i en el futur del passat present

que per ser-ho és més nostre que mai

perquè només es perd el que no s’ha gaudit

com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que

albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida