A la darrera illa
del món, en Silvio Rodríguez canta:
“només l’amor il·lumina el que perdura,
només l’amor converteix el miracle en fang ...”
que neix i reneix
en el silenci de les paraules i
en la música d’un
hivern que en començà ja s’acaba,
com el inacabable
paisatge dels colors de la vida,
en el blau metàl·lic d’un cel de tramuntana
en el verd maragda d’un arbre de maig
en el roig robí d’una posta de sol
en el mar turquesa de la cala Pedrosa
en el groc tardorenc d’un faig d’en Jordà
o en el blanc de la neu dormint al Puigsacalm
suau llum
matinera de la Venus Afrodita com
sol ixent del amor
desvetllant-se de nou sota els
estels del
firmament que ens emmarquen la vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada