Esperança sense caritat (l’inici del món modern)

 

 

Sense voler-ho es pongué el llarg jorn de la nostra primera antiguitat

un arrauxat gregal apagà l’ara esmorteïda càlida flama de l’orient, però

com el caliu que roman quiet i callat, amagat enmig de les brases

sota les silencioses cendres del passat, ressorgiria una nova foguera

estelles de foc de la necessitat i la vida i de l’esperança sense caritat

i del luxe i del lucre enyorat, perquè l’esperit esdevé pràctic, també

i als pobres remeté missatges i anhels cap a la flama de la llibertat

i als amos de les pors i dels silencis portaria el desig, l’aventura i el risc

la nova promesa de l’argent rossegà les seves minses entranyes

inici d’uns nous temps que foren per sempre diferents.

 

Darrera quedaren  somnis d’infants, veus buides i els vents que les fan

curses inacabables com inabastables són els estels de les nits dels temps

apagades espurnes que feren de la llibertat i la igualtat només buides paraules

capcioses promeses fetes pels reis i els acòlits infames que els cobegen

Quin esperit podria sortir de l’odi, l’enveja i l’argent?

un proïsme interessat  només en la pau pròpia i el silenci aliè

quin irrompible fil conductor cap l’indestructible i veritable amor

on són les veritats amagades i les mentides disfressades per la por

quins són uns nous temps de crits perduts i de morts aixafades

de caigudes repetides en el brogit  de la nit dels nostres somnis

inacabables com els esclats que romp els timpans ... finalment?

 

 

Perquè s’esvaïa la por i de la llarga agonia d’aquells silencis sorgí

una remor abraonada i incontestable  davant del bell somni del cor

d’una llibertat desconeguda que despertà l’esperit, potser humà

com enyor i inici d’uns nous temps plens d’ardides i altes flames

també d’un  desig cobejat per la cobdícia i l’egoisme insolent

com a realitat d’un cruel miratge edificat sobre la fam i la lluita

adob i llavor de collites farcides de tombes i de creus pietoses

de mirades solcades per la sang i la suor del treball sempre aliè

ple de paraules i de veus i d’il·lusions perdudes al llarg del viatge

per un nou camí farcit d’enganys i destins ben diferents

només pot dur fins a nou i vell somni, el de la humana igualtat.

 

 

Uns altres silencis (el món medieval i el Deu omnipotent)

 

 

Inacabable és el vent del nord i el so de la mar que ens emplena l’esperit

inacabables onades del destí que llisquen per damunt de la sorra i

dels còdols arrodonits que rodolen per un temps que passa,  sempre

que a voltes perdem, potser perquè la ciutat universal ja s’ha mort

i s’havia  mort també l’amor d’aquella primera unió reconfortant

i d’aquest trencament només podien sorgir la por i la servitud

en unes aspres arrels no volgudes, i odiades per obligades també

potser ni por no sorgí, tanmateix ni compassió provocà

tristor i consol i resignació en uns altres temps de silencis

marxaren la vida i les paraules pels camins inexplorats de l’oblit.

 

Es morí l’esperit grec, i el caràcter romà, el bo i el no tan bo, potser

se’n anà el temps de la paraula i la festa, de l’amor i la bacanal

sota les blanques faldilles del sexe quedarien només els fills i la carn

ni alegria ni joia apassionades, ni festa ni luxúria tampoc

només deure i tribut, arrelament i obligació, caigué la mirada

i sense esma per l’amor es fongué la ciutat, s’apagà l’esperit

marxaren plegats en un globus eteri en la foscor de la nit, i esclatà!

en silenci, perquè ja no hi havien paraules, ni plenes ni buides

no quedava res d’aquella antiga promesa de la política, de la ciutat!

que podia la paraula d’un grec davant la paraula d’un  deu omnipotent?

davant de la nova promesa d’una eternitat compartida, plena i feliç.

 

I restaren les lletres tancades amb pany i forrellat sinuós

als calaixos dels cenacles de la fe, no calien nous sabers

no calien més planys, ni cap més llum ni vigia amatent

la terra era plena d’un amor celestial, al mig del mar dels silencis

tancats a les gropes del galop dels bàrbars cavalls en un món acabat

que es fongué sense comiat al darrer capvespre d’uns deus oblidats

mentre de la santa terra sorgir un sol deu volcà, un sol deu gloriós

adéu Júpiter, adéu Neptú, adéu als olímpics i als vells deus pagans

l’imperi de la ciutat caigué enmig de la tempesta mentre la fe

d’un racó sant de la terra esdevingué universal i particular.

 

La recerca de la paraula perduda (el món romà)

 

I després d’aquell primer miratge en l’ús de la paraula i de la poesia

i en el pensament que n’és la guia inexcusable per donar-ne raó

sorgí com un miracle la lletra oficial, la lletra que es fixà i ens lligà al futur

i que ens deia, i que ens diu, el que calia llegir per saber, el que cal fer

per anar, com hem de lligar les paraules per seguir, i sorgí la norma

i ja no som el que volem nosaltres mateixos, ja tenim la guia marcada

i potser no volguda,...  lletres, i més lletres que s’ordenen i ens manen

que ens mouen de tal manera que no som qui som, i ens som aliens

lletres simples amb vocació universal,  foses amb el fang de cada terra

senyals dels camins i dels rumbs de cadascun dels pobles veïns.

 

I Ciceró i Seneca ens somriuen altius des de la seva tomba infinita

mestres d’una oratòria buida i trista on s’ha perdut l’alegria del teatre

i del mite inversemblant, però cert potser? restà una inútil raó pràctica

perdérem la joia de la paraula i la imaginació de la convivència comuna

entenem els nous mots i la seva utilitat, sí, mots que es capgiren traïdors

a les ciutats i als camps d’un imperial espai llaurat sense amor

i tornen els temps dels silencis, que són ben nostres i ens identifiquen

en uns moments que volem delimitar i copsar, com un veritable parèntesi.

 

 

Un segon silenci trencat (el món grec)

 

I d’aquells primers i antics silencis sortiren herois que cercaren la glòria

i l’eternitat;  l’amor i l’odi, i l’amistat; i la conquesta i l’esclavatge, i la llibertat

en un viatge personal cap a la saviesa dels deus: Guilgameix, Odisseu o Jàson

uns camins solcats d’entrebancs , silencis trencats per la paraula i el mite

deus imaginats en la lluita per la supervivència  d’aquells de qui som hereus

del fil trencat d’una Ariadna ardida o de la filosa d’una Penèlope prudent,

com Heràclides tornant  a l’origen volgut o cap a una Ítaca perduda

en el somni d’aquells focs  naixents d’on eixiren bells estels voladors

llamps permanents en el pas dels anys que llueixen en aquest firmament

mantell constant,  que canvia però que mai no acaba, i que ens cobeja

en un inesgotable mestratge en el miratge d’un avenir desconegut  i tèrbol

com cada jorn, temps que es mou i que mai no s’acaba, paraules i fets que ressonen

un el mediterrani mar fet de plors i silencis trencats per paraules altisonants

farcit de mirades que esmicolen cadenes i que ens ajuden en la recerca

marxa inacabable com la vida mateixa que és mou més enllà de nosaltres

de la única vida possible, que val i que compta, la que és de tots i de totes

prova permanent d’un assaig infinit com la saviesa de l’amor retrobat

aliè però nostre, per sempre!

Primer silenci (el món antic)

 

Quan sortirem del temps de les pors del nostres silencis?

del temps que hem fet amb les nostres mans, tal com som, mans

aspres, trencades, solcades per mil llamps que hem trobat al mig de la nostra nit

i que ens han fet i refet de cap a peus, en un vaivé, en una sínia inacabable

i que ens han deixat espaordits, expectants i que sovint ens han impulsat endavant,

o amunt i avall, per trencar aquell silenci maleit que ens arrossega i encomana, encara!

un silenci ensordidor com el dels nostres primers avantpassats, ... ai las!

que palpant es varen trobar per primera vegada al bell mig d’una natura incompresa

i que, mica en mica, es varen formar i conformar en aquella primera confraternitat

potser infundada i tremolosa, potser desitjada i incompleta per massa tendra

potser sí, però neta com el cel i l’aigua que els envoltava, en un món inabastable

com l’alè del temps que va i que ve, i que surt i s’amaga, i que es fon

sense saber-ho, però que viu i que ens acompanya, encara!

 

Somia amor, somia

Somia amor, somia

mira el sol que ens il·lumina

que del somni de l’amor

hom desperta cada dia.

La vesprada ja s’acosta

i ens envolta el seu mantell

però les flors de casa nostra

ens recorden els vells temps

Trenca el silenci les paraules

que l’amor ha anat bastint

neix un nou dia, una nova albada

un nou amor que compartim.

2-III-2018

A reveure, Anna

No sé com dir-te el que em passa pel cap

ni expressar els que sento per a tu

perquè, com es posen nom als sentiments?

que vol dir estimar i com fer-ho?

Quin mot millor per posar nom, ordre i color

als sentiments que brollen cercant la llum

per donar-se a conèixer i cantar - i xisclar, si convé -

des del fons del pou de les paraules perdudes.

Perquè, que és la poesia si no fer néixer paraules i frases

que millor expressin el que hom viu de manera tan intensa?

Quin mot millor que estimar si el que es vol

és colpir i despertar els esperits apagats

per aprendre a conèixer els essers i els fets

companys en aquest nostre viatge pel temps

ple d’aromes i de llums d’inexcusables presències.

Quin mot millor que estimar per viure,

conèixer, aprendre i construir el futur – i el passat-

res millor per obrir qualsevol escletxa de vida,

per lluitar i per patir, i compartir per donar i rebre,

cercant  les raons de la nostre humana presència.

Perquè, quina és la raó de l’estimació?

- si n’hi ha de raó -  ... si ja ho saps, estimes!

no calen paraules, en aquest cas

ja ho saps, estimes!  és així, sense subterfugis

ni enganys, per què?

Et recordo sempre amb el teu somriure sorneguer

i la teva expressió habitual d’ironia continguda

esmolada acidesa d’àcrata indomable,

amb la mirada intel·ligent  de qui coneix el rumb

en la guaita constant des de l’alta talaia

de l’arbre major de la teva nau de dona completa

que sap sempre el que vol i el quan i com,

de dona que ho ha vist tot, o gairebé.

I vint anys després del nostre primer encontre,

amb en Lluís i en Xevi - en moments d’estimació compartida -

al voltant d’una ínfima tauleta de bar de Calella -

et recordo, com si fos ara, ...

- Tu ja ho saps, ja fa anys que és així, ...!, - li vas dir a en Lluis

mirant-lo fins al fons del seu cor, sempre tendre per a tu,

- i fins ara –

de què heu vingut a parlar, què hi faig jo aquí? – digueres.

Amb una mirada ja ens ja coneixíem,

des d’un primer moment, entengué (entenguérem)

de que anava la conversa i el punt on estàveu,

Adéu, me’n vaig! encantada Toni, a reveure.

-          I fins ara –

Sabies el que volies i com fer-ho,

amb un cop d’ull sabies -  sabíem - cercar complicitats

o  no, o cercar la grenya si convenia, amb la teva

intel·ligència subtil i atrevida sempre, sense por

repte constant pels esperits atrevits que cerquen

certeses i absoluts impossibles i inútils del tot

en la inseguretat d’aquestes nostres vides nòmades

com ambulants en el circ de la humana comèdia.

No et calien els amagatalls inútils de les petites consciències

però t’amagaves d’un món quelcom incomprensible

clavant agulles a la punta de coixí o cosint retalls

en l’inacabable patchwork d’una vida descreguda

i solitària, incompresa i estimada Penèlope de Llofriu.

Et trobaré –et trobarem- a faltar, Anna! , o potser no,

de fet, només cal que tanqui els ulls per veure’t

i gaudir de les teves ironies i agudes converses

en l’amable i obac ambient del teu “loft” compartit

i per fruir del cafè sense sucre del destí que ens espera,

-          I fins ara, a reveure, Anna.

31-12-2017

Pres

                    

Ho reconec, estic pres

pres pels meus records

que em lliguen a la terra

pres pels meus sentiments

                que busquen el teu amor

pres per les meves paraules

                que en el temps em retornen

pres per la meva pròpia condició

                de senzill home lliure.

Ho reconec, estic pres

m’envolten i em criden unes veus

                incomprensibles per a la llum de la paraula

em prenen i engarjolen en la presó

                de la meva inevitable llibertat

em lliguen i relliguen per la seva pròpia por

                a perdre´s  en un espai inabastable

m’amenacen amb uns càstigs impossibles

                en els pròdigs jorns que ens esperen.

I ara, tanco els ulls i fujo cap a casa,

amb tu, amb els meus:

amb la dona estimada

amb els fills desitjats

amb els amics d’infantesa

i amb la família, ai! la família

sempre present, vagis on vagis,

en la misteriosa sínia de la vida.

Ho reconec, estic pres

pres pels meus records

reclòs en la meva presó

feta de fils d’amor i barrots de pensaments

forjats entre tots per gaudir de la llibertat

inexcusable i immòbil i quiet, sense por

perquè estic en totes i cadascuna de vosaltres

amb tota la gent que em vol i m’estima

amb tothom que m’ajuda a sortir de mi mateix

en la meva pròpia presó feta d’amor i silenci.

 (dedicat a l’Oriol Junqueras, i als altres presos polítics catalans)

                                                                                                                                24-12-2017

Temps de silencis (i de vents)

Quin és aquest temps on les paraules s’han tornat

les veus dels silencis i dels Deus que mai han estat?

Quins són aquests silencis que pregonen als quatre vents

la llunyania dels records d’un noms que ens envolten?

I quins són aquest Deus destronats que, com a nous Cronos,

sacien la seva fam amb la carn de les seves afillades?

 I, encara més:

Quina és aquesta malaurada astrugància que ens (per) segueix

sempre per uns nous camins vells i desconeguts?

És el ressò de les veus i les paraules mai perdudes del tot

com un clam de boques noves que ens acompanyen

en la certesa de les passes promeses en uns temps nous

i que ens vol guiar plegats a cap a la terra mai promesa.

Són llamps en un temps d’estels fet amb els cordills

dels nostres desitjos més íntims en una màgica melodia

per les nostres imaginàries titelles que pengen en el buit

i que ens aplega sota les rauxes del vents del nord

i que ens aplana i ens emmotlla i ens acarona sempre

perquè som només espurnes d’una llarga cometa

que dóna veu els nostres reveladors silencis en el vent

i en la llum d’una albada propera i esplèndida.

Matí d’hivern a la riera d’Esclanyà

               no encara, però matí d’hivern

nit i matí, després d’una nit plujosa, un mati de novembre

el cel enteranyinat per infinites dentallades d’ombra i de llum grisa

lluita de clarors impotents per eixir de la constant humitat que davalla

que surt de la terra i puja i torna a baixar de manera compassada i lenta

terra molla, plantes que degoten i llueixen les seves llargues crins

lentament arriba la fredor d’un temps que retorna com corre sempre l’aigua

l’aigua que baixa riera avall, roja, marronosa i bruta, colors de la terra

que s’escapen cap a la mar abans blava, refent el seu camí immemorial

dins el petit i casolà Guadiana empordanès, la riera d’Esclanyà

Al terra del jardí  les darreres roses que cauen i les geranis encara florits

i algun ocell - pocs ocells ara - aixoplugat sota els fruits de l’arboç

altres, més atrevits, arrenglerats dalt dels fills de la llum, guaitant a ponent

com una companyia de l’exercit de guàrdia que ens acompanya i vigila

un darrer més agosarat que xiscle o que xiula: un cucut? Un pit roig? O la garsa lladregota?  

Vida que cau i s’arrossega, vida que corre, vida que vola, vida que se’n va

però vida –sempre efímera vida – que mor i reneix sempre intensa i potent

un cop i un altre cop; un dia i un altre dia, temps de temps

millor o pitjor, qui ho sap? melangia d’un matí de novembre

                no encara, però matí d’hivern a la riera d’Esclanyà

Hola Juan

Hola Juan, perdóname si grito un poco

pero es que, desde que me apercibí

de tu venerable sordera, inconscientemente

sin querer, me he acostumbrado a alzar, eso sí

con respeto, un poco más el tono de mi voz.

Con todo, es natural el gritar hoy en día

al ver lo que nos viene encima

lo que nos acontece a todas y a todos

las idas a menos de muchos y las venidas a más de pocos

esta lenta y constante bajamar que nos desnuda

este cruel ahogar que nos crece inexorable

que nos empuja a las cavernas de antaño

que nos quiere someter y enmudecer de nuevo

esta riqueza dilapidada, esta juventud desengañada

¿qué hemos hecho mal, Juan?

¡qué presente el de hoy, por el que tanto luchaste!

¡qué porvenir para el mundo, en la que tanto soñaste!

Con todo, no todo está por hacer, Juan

con todos, juntos, nada está perdido

muchos contigo, codo a codo, estaremos

como siempre, en la brega, rehaciendo nuestro camino.

Por todo esto, hoy, gritando un poco

me pregunto,  te pregunto

como he hecho siempre:

-          ¿Qué te parece, Juan?         ¿Qué hacemos?

-          ¿Con quién?              ¿cómo?

Y como siempre, espero

Y como siempre, esperamos

tu voz prudente

                tu palabra sensata

                               tu mirada franca

                                               tu hacer valiente

Decías en tus “memorias” que:

-“a veces pienso que no es bueno vivir tantos años,

pues la añoranza y los recuerdos te corroen el alma

al ver que has perdido a tantos seres queridos”.

Nosotros no tenemos dudas sobre la bonanza de tu larga vida

sobre el placer que nos ha brindado tu camaradería

sobre el saber hacer de tu ejemplo, porqué

la grácil sombra que nos ha dado tu espíritu

corona de tu cuerpo delicado y pequeño

aunque grande y fuerte como la encina o el roble

a todos, nos ha dado resguardo y cobijo.

Hijo de la tierra y el trabajo

padre querido y hermano de todos

hiciste del trabajo, la lucha y la concordia

palancas para cambiar el mundo, …

                ¡el mundo!  … ni más, ni menos

heroica hazaña de cíclopes inmortales

inmortales como las estrellas del universo

(aunque no haya nada inmortal)

porqué (como tu padre), también decías en tus “memorias” que:

-“soñabas con una sociedad donde los bienes terrenales fueron de todos como el aire,

como la luz … Donde los hombres fueran hermanos, donde no existiera el odio,

ni la envidia, ni el rencor; donde la igualdad estuviera garantizada

por la armonía de los derechos, sin parásitos ni ejércitos, ni más guerras. …

Donde se educara a los niños en el amor al trabajo y amar a sus semejantes;

y la juventud bendecida, fuera la pacífica vanguardia del porvenir”.

Cambiar el mundo, Juan, ¡ni más, ni menos, …!

por eso, yo a menudo hablo contigo, y ahora

cuando anochece, miro hacia el cielo buscando el sur

- pues hemos de volver de nuevo hacia el sur -

en el norte hace mucho frio y la gente languidece

y casi cada día te empiezo a ver, Juan, allí, …

al lado de Venus, cual lucero guía

y te saludo y te pregunto:

-          ¡hola Juan!                                 ¿cómo estás?

-          ¿qué hacemos?       ¿qué te parece?

Y me digo:

vamos a seguir, juntos, haciendo el mismo camino

                                ¡Y para siempre!

08-04-2016

Poema para Juan

El tuyo es un devenir constante, imparable

cosido por los sempiternos frutos de tu frente

llena de  flores, primaverales estampas de olor y de amor

perlas de nácar preñadas en el mar de la vida

para todos de una juventud inacabable

De tu mirada surgen estrellas polares cada noche

estelares sonrisas permanentes, alientos divinos

equinocciales soplos de justicia y unidad

tu espíritu guía en estos pedregosos andares

donde el hombre y la mujer permanecen

casi escondidos, generosos

y buscamos tu mano, tu ardor

tu aliento del mañana que viene

Y atrás quedaran los que no quieran ver

pero nosotros, perdidos en este mar profundo

que nos trajo los primeros precedentes

y prendidos en este nadar bajo el sol

en este remar y bogar de todos

encontraremos los rumbos necesarios

las brújulas, los compases y sextantes

pues la noche es larga, pero el cielo es azul

y al final de esta sima infinita, hay un horizonte

hacia donde la rueda de la vida nos lleva 

Coraje, inteligencia, trabajo y amor

palpito constante de un ventricular corazón

en el impagable acontecer de tu cotidianidad

en la familia, en el sindicato, en el partido

en tus raíces profundas de andaluz y catalán

en la patria de todos, del único mundo posible

en tu fe en la esperanza, en la única meta que nos alcanza

en la vida, y en el mañana

te queremos Juan Ramírez

te queremos, para siempre  

  

Tramuntana de tardor

S’escola, batega, bufa el vent

vent de tardor que lleva la canalla

panteixa inclement per places i carrers

foscor del mar blau arrissat pels seus cants

velams ixents que s’inflen d’espant, la pesca, la fam

dones i homes s’amaguen arraulits, un deliri sense por!

S’escolten les veus dels silencis recordats

en els ressons de tantes hores de conversa

de nits d’insomnis i d’ensurts mal encoberts

en els perduts records del que som i volíem i

paraules recuperades de l’enyorada  primavera

llums de guiatge pels giravolts del magí pesarós

L’escoltes?

el veus?

El sents?    

Tanca els ulls i mira! Ja arriba!

inclement botxí de ferides corrompudes

sobtat llevador d’incerteses escampades

impietós espolsador de cendres espargides

és el vent del nord que panteixa per la plana

és la tramuntana dels justos trencant el silenci

és la veu dels nostres records perduts que retorna

esperó de la mainada a la recerca d’un millor demà

Aigua Xelida

Aigua Xelida d’amor i de pau,

de vent i silenci

d’insondables eixams petris que coronen la mara blava

en el perdut amagatall del sard imperial festejant

amb el bromeig de les ones sota el gòmbit modest

tot esquivant  el fil de la vida en el bell refugi on

solitàries ànimes cerquen el llum de l’horitzó perdut on

volen les gavines encisades per la teva lluminosa bellesa

mentre festegen plegades amb els seus cants eterns

quan s’escolta entre els pins el xiulet d’un tudó

o l’havanera tendra d’amor, i la vella cançó

Aigua Xelida d’amor i de pau,

 de vent i silenci

repòs de l’avi Botas, d’en Mayola i d’en Salellas, “l’Hermós”

cales i niells, xucladors i gorgues, baumes  i penya-segats

els comals breus, l’amagatall, el contraban i les coves de lladres

parades i crits, ombres amagades, velles històries vora el mar

cants mariners i soroll de taverna, o la sirena que canta

són besades d’amor en el desig d’uns oberts llavis molls

són ulls enlluernats que s’acluquen en el teu somni perdut

eterna Aigua Xelida repòs, bell racó encantat!

que no hauràs vist, d’amor i de pau,

de vent i silenci, Aigua Xelida !

Tramuntana

Avui bufa el vent, i quin vent!

Vent tramuntanat que sospira per la plana

travessa xiulant del Montgrí el castell

plàcids aiguamolls s’arrissen al seu pas

seguit el ball de festa major dels arrossars verds   

quan s’enfila per les boques del Quermany pedregós

retorna el deliri del vell l’Empordanet més eixut

Com xiprers tombats per la vida que passa

el capvespre melangiós d’un jorn de tardor

en la remor llunyana dels somnis perduts

i s’escolten les silencioses veus de l’enyor

com paraules d’amor i de lluites perdudes

en els retrobats giravolts del pou de la memòria

On sou, arbres caiguts?

somnis i records que el magí ennuega

On sou, aspres pedres per la història tombades?

no ho dubteu,  tornaran a eixir les llavors enclotades

el silenci s’oblidarà en els crits de l’esperança, no ho dubteu!

Jadilah!

                              

Els ulls oberts i la cara al vent

la mirada tendra i el cor valent

dels dies feliços i de les nits tendres

pels records estimats i els dolços somnis                                       

les esperances recuperades i els camins nous

el treball ben fet i la gran pedra que ja es mou

Cercant el llum de la esperança i la felicitat ajornades

perquè ara les reiniciarem en un nou any que ja s’albira

sota un llampec infinit esborrant el temps de les cendres

en la pau de la llibertat i de la justícia comunes

corona de mans brollant del pou de l’amistat

trena de solidaritat, d’igualtat i d’amor

                                                                                 

Us desitgem

per a totes i per a tots

per a vosaltres i per a nosaltres

per als perduts i per a les retrobats

pels emigrants i els nàufrags de la fam

per a les ànimes covardes i els esperits gallards

per a les dones i per als homes

infants tots de la vida

jadilah!

La cogomella

Rebutjada per molts,

trencada per algú

i apreciada per pocs

plora, sola, la gràcil cogomella

Flor del bosc de les velles alzines

dels suros pelats i dels pins esmorteïts

orgullosa amb el seu barret d’estil britànic

i amb el seu barroc anell flotant

mica en mica

s’ensopeix i baixa el cap,

plora, trista i sola, la gràcil cogomella

Què serà del seu peu altiu?

Qui provarà la seca carn de dolça farina?

Un destí que ja està escrit

entre les fulles caigudes i la pluja eixuta

una altra tardor ja vindrà

i la cogomella es tornarà a llevar