Només es perd el que no s’ha gaudit

Sortim lentament del temps dels silencis de les paraules

i dels fets diaris perduts en el llarg camí del nostre viatge

mentre cerquem amb anhel recuperat les dreceres

dels moments escadussers que ens envolten

esclaus dels temps que som i del records que floreixen

com primaverals poncelles dels esqueixos de la vida

Sortim enlluernats pels amors retrobats dels amics més propers

mentre maldem perquè siguin reclams repetits una i mil vegades

i per esquivar  el lent trànsit cap a uns nous vells silencis

mentre naveguem pels mars cerquem uns horitzons llunyans

nous rumbs comuns que ens uneixen tot refent uns senyals

invisibles que  bordegen  la nau de la nostra existència

Sortim lentament enlluernats perquè  tots som un i el mateix

tots som ahir i som demà, un ara inabastable i (per això mateix)

un amor inesgotable que ens relliga per sempre i d’on

rebrollen noves paraules des dels temps dels retrobats silencis

I tots som un, inesgotables, invencibles actors d’un món que és nostre

reconstruït, que el gaudim i el patim a estones

perquè el compartim plegats

units com estem per la distància que ens separa

pel buit d’un espai  inexistent que no hi és

perquè no volem que hi sigui

lligats com estem per un fil invisible (i irrompible) que

fa de nosaltres espurnes de vida úniques

perquè som singulars i plurals alhora

que es transformen en el record i en el futur del passat present

que per ser-ho és més nostre que mai

perquè només es perd el que no s’ha gaudit

com el goig i la alegria del vigia de la nau comuna que

albira la fi del somni  d’Ulisses i retroba el viatge de la vida 

I penso amb tu

M’agraden el teus llavis vestits de poncelles

la teva boca, suau, amb gust de mel

l’escenari del teu besar que m’emplena de goig

i el teu sabor de sucre i anhel,

i penso amb tu

i ressegueixo els camins de la teva geografia

i em perdo dintre teu amb un ànim subtil

i sento una forta llepolia per la teva rialla

i busco el teu esguard que m’inspira el cel

                                              

M’agrada el teu cos fi i flexible

la teva pell, tendra, que em convida al plaer

el batec del teu respirar que em recorda l’alosa

i la teva olor de poma d’hivern,

                                                i penso amb tu

A voltes

quan la felicitat, a voltes, ve,

tu sempre hi ets

un llamp a l’horitzó que tot ho emplena i enlluerna

un veure-ho tot, un tremolor de les arrels de la terra

i la teva imatge impresa en el blau retaule de la mar i el cel

i el meu caminar indolent i cec, ple de trons que m’acompanyen

quan la felicitat, a voltes, ve,

tu sempre hi ets

una sortida de sol, tot sol, a la Morisca

un reclinar mandrós quan els bufecs de les hores ja s’escolten

i la remor de les onades rellisquen pel tendre perfil de la teva costa

i el meu passeig resseguint el corriol relliscós que baixa cap el Vedell

quan la felicitat, a voltes, ve,

                                      tu sempre hi ets

un capvespre d’hivern, tot sol, a dalt a Sant Sebastià

un estel de llums que tentinegen conformant un exercit inacabable

i un mirar melangiós abastant la immensitat de les teves curtes estones

i la inclement  veu dels silencis que coronen els meus pensaments de tardor

quan la felicitat, a voltes, ve,

                                      tu sempre hi ets

un voler sentir la teva veu de florit coratge selvàtic

un voler estar amb els teus ulls aquàtics i plens foc de mitja nit

i amb el rebuf del teu estel, de cometa de dona

i tu, sempre hi ets, et veig arreu, al meu costat, tot sol amb tu

  

Nous vells temps (postal de Nadal)

Vells temps teològics de festa i alegria, encara, són

Vells temps de la antiga por i de la incertesa, sempre, encara

Vells temps on els crits surten dels pous del silencis, encara, ara ....

Nous vells temps malgrat els enganyats camàlics, en la lluita

Nous vells temps per a una humanitat que vol ser-ho, per la esperança

Nous vells temps en l’enyorança d’una terra comuna, per a la felicitat

Nous vells temps malgrat les antigues parques esbrossant el camí, de la vida plena

Nous vells temps on l’amor assenyali les justes mides de la riquesa, per a tota la gent

Per celebrar-ho junts, sempre, en un nou temps

Un dia amb tu

El matí

La veu del vent rebufa per tots els racons de la llar,

el meu cor, esvalotat,  batega, ... escolta i batega,

la remor s’acosta, a poc a poc,

amb timidesa, i el sol ja és ixent.

Tot d’una, sobtadament, la finestra es desferma,

batega, batega cor, batega intensament,

la veu del vent rebufa per tots els racons del meu cor,

el mar, la muntanya, l’aire,  m’escolten i m’emplenen.

Com el bell Teseo cercant i fugint, acalorat

cerco l’Ariadna en el laberint dels meus sentiments

cerco, descoratjadament, el meu amor,

un desig, un pensament, un nou dia per a tu.

El migdia

Resseguint les penya-segats de l’amor

em perdo en el mar dels teus ulls,

i frueixo la teva presència en silenci

tot enyorant el teu cos, humit,

                   al meu costat.

Et conec des de la nit de la meva albada

quan el rellotge de la vida inicià un nou compàs

i la tendresa de la teva mirada

em deixà moll i perdut, com un infant.

Ets un somni, una esperança,

una plenitud que m’envolta i acarona,

i un esglai de llum m’enlluerna,

m’incita a seguir el teu pas.

Et beso, t’acaricio, t’estimo,

palpo el fruit dels teus llavis sensuals,

i el teu aroma de dona m’envolta,

em penetra fins emplenar-me la pell.

El dia es lleva mandrós i pràctic,

però és hora de tornar a començar

i que seguim el bell camí dels nostres cors,

que les ombres es fonguin i creixin demà.

Ets un somni, una esperança,

el meu migdia més esperat,

i l’expressió concreta de l’amor en ple,

frondós, lluent, pur i desitjat.

La nit

Estimada, deixem que et digui el que vull dir,

deixem que pensi el que penso,

deixem agafar el vol dels pensaments

per recordar,

i per recordar-te.

Tanco els ulls i somio, i somio amb tu,

estiro el braç, no hi ets, però et sento,

el teu record és tan fort,  la teva empremta  és tan neta!

que tanco els ulls i somio,

i somio amb tu.

A poc a poc, i un somriure m’il·lumina la cara,

quin neguit, soc viu, soc viu i feliç!

un somni, i et recordo i t’estimo,

sempre soc viu per tu,

i visc per estimar-te.

Estic sol, però t’estimo,

els meus sentiments prenen volada,

ja no estic sol, ara estàs tu, amor meu,

viu i estic amb tu,

 i et recordo, et somio i t’estimo.

Deixem agafar el vol dels pensaments,

per recordar, per recordar-te,

deixem que preguin el vol els sentiments

per recordar, per somiar,

                   i per estimar-te.

Una nit a la platja

La lluna dorm dalt del cel,

la nit ens envolta i emmandreix,

estirats a la platja volem fer l’amor

entre les fosques barques dels pescadors,

estem sols,

mirem les pampallugues de la nit,

i els estels com s’apaguen i s’encenen.

El so de les onades ens envolta,

i dins la mar una barca de pesca ens

acompanya amb el seu llum.

T’agafo la ma, em dius:

- “te estimo”

et beso el front lluminós i tendre,

et quedes en silenci i fas un sospir.

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!

Els nostres cossos s’apropen i es toquen,

els sentits prenen forma real,

apagats desitjos surten en flor,

la nit, silenciosa, ens guaita i anima,

la mar, tremolosa, ens fa companya,

la sorra humida ens fa de llit.

Ben junts, al cap d’una estona,

amb sorra a la boca i el sexe despert,

trencant el silenci, et gires i em dius a

la orella:

 -“no marxem d’aquí, que el temps es deturi

             que s’aturen les hores i el instant es faci infinit,

             i les nostre vides quedin plegades, fins que

             s’acabin els dies del nostre camí”

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!

L’horitzó, mica en mica, s’il·lumina,

el sol ja estira els seus raigs, i

tot passant, un núvol amaga la lluna, i

la nit, la nostra nit a la platja s’acaba,

la vida –o no- ens torna a cridar,

la felicitat, per unes hores encetada,

el dia l’apaga i ens fa despertar.

Però, ara, la llum ens separa, i

la trampa, la gelosia, l’enveja –potser-

ens fan de guardians, ni un petó

amb el cel clar,caldrà esperar la nit a la platja

per poder-nos besar.

Així el sol ja s’amaga, el dos,

corre’ns sortim al carrer:

-“hola, amor, com estàs?”

un peto a la boca i anem a la platja

a tornar-nos a estimar.

La nit d’estiu, indolent, ens somriu!

A la meva mare

Era un dia com un altre,

                   era un dia més,

era un dia com d’altres per a la gent.

Mare, perquè vas deixar-me?

- marxares com un estel el matí,

                   i jo, sense tu,

ben sol vaig restar –

Eres el sol que els meus jorns escalfava,

eres els ulls que em deixaven mirar,

feies que jo ho fos i que

només per a tu visqués el dies

que esdevenien tan freds.

Era un dia com un altre,

                   era un dia fosc,

era una data el calendari.

Pobres mares que porten fills al món,

pateixen, es desviuen,

                   i tot, perquè?

Se’n van en un segon com un llamp

perdut en l’infinit de la vesprada,

sense donar temps a agrair-li’s 

tot el que ens han ofert.

Mare et recordo sempre ferma,

la tristor del teu esguard

sempre volies amagar, el patir i

l’enyorança restaven dintre teu,

sols reflecties al mirall de la vida

la tendresa i l’alegria que

ens volies fer sentir.

Mare jo et recordo,

en que resta tot això?

         - tu no hi nets, partires,

                   ets dins l’espai infinit,

                   ets un record, una enyorança,

                   una vida en el temps; però,

                   encara que sigui sol, hi ets i

                   tu segueixes ajudant-me, i tot,

                   bo i dolent que pugui fer

                   serà pel teu record,

                   pel teu amor, sols per a tu,

                   mare, m’escarrassaré.

Era un dia com un altre,

                   era un dia trist,

era un dia sense alegria.

Visc, així, amb la il·lusió que,

malgrat tot, potser has trobat a la fi

la tranquil·litat que a aquesta terra,

ben cert, mai vares aconseguir.

Mare té, estira el braç, aixeca el cap

sols un moment, agafa aquesta ofrena,

aquest cant fet una flor, doncs, si mai

he estimat algú de debò, és a tu.

Mare, si algun cop torno a estimar,

voldria que el meu amor fos com aquest,

el que tu m’has donat, he sentit per tu.

Fou un dia sense sol,

fou un dia sense núvols,

fou un dia sense hores ni minuts,

era un dia buit.