dimarts, 8 de juliol del 2014

Pensaments a mig matí: Ja és l’hora?


Voldria beure d’un canti
que em donés satisfacció,
estic sec, no sé que dir,
soc font sense raó.
Com un cove de retalls, estem,
ens han esquinçat, com
un vas de cristall a terra,
caiguts, esmicolats.
Pocs ni han d’espadats i cingleres,
marges, valls i barrancs per
detenir l’ànima tendra, descoberta
a l’abast de tot maleït punyal.

Caigut dins la cambra
un hom ja és mort,
és la vida del meu cor
dormint sense esperança!
Els ulls alts,
els punys tancats,
la boca oberta,
el cor glaçat.


Silenciosa i llarga és la nit,
uns cops, unes veus es comencen
a sentir, els dorments ho volen ésser,
i el temps passa, sempre, inevitable
és l’hora del canvi, de sortir la llum?
és l’hora de la rauxa, del crit, del cant!
Cançó de miners, d’obres i jornalers,
d’homes de molta fam i poc argent,
unes veus d’agonia en un temps infinit,
uns cants d’alegria,
de llibertat són els crits!

I si m’equivoco, soc un home
quina sort, només un home,
lamentable potser, però
que més voldria ser.
Coneix bé la presó, és
un home de veritat, és
un home sense por
el que avui he somiat!





Ja és l’hora?


És l’hora de la collita,
per qui, per que?
Que recolliran sinó temor i odi!
És la nova hora de sembrar,
         nosaltres!

La vida,
el temps,
la sang,
la mort,
i vosaltres companys, esteu plorant?

Nou any, vella vida!
Bella vida, un altre any?
cap any sense vida i
la vida sense anys.

Avui em trobo lliure, lliure
dins la presó, no hi ha reixes
ni guardians, ni senyals al meu rostre
ho tinc clar, i penso,
i penso, ara soc jo.

Si caus, aixeca’t
si plores millor, però
sempre endavant,
sense por!
Si un dia em veus, i tens
ganes de parlar i viure
vine amb mi, encara
tinc cor per estimar!
Si un dia veus un company
perdut, crida’l, que vingui,
no ho dubtis, ell
serà el nostre ajut!


Un estel és el cel mirant a la Terra,
és la imatge d’un Deu
que sempre m’ennuega, que
no és igual per a tothom, que
distingeix els homes en classes, que
resta apartat del món, dels pobres
no tant dels rics, i del poder
no tant com de la pietat, que
l’amor oblida i que des del cel

oblida la Terra, i s’apaga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada