Oh Deu!

Jo no hi crec, però,

                   oh Deu!,

si tu ets la veritat, si tu ets la pau,

quin és aquest món?

qui ha fet aquesta terra d’injustícies?

qui ha fet dels homes esclaus?

perquè deixes els homes al destí de la força?

Si aixeco el cap i obro els ulls, que és el es veu?

Sempre és el mateix: la guerra, la soledat,

el interès, l’opressió, la fam, ....

això és el que veig, i molt més,

només es veu el més dolent.

Jo no hi crec, però,

oh Deu!

et diuen l’omnipotent, el bo, el just, ...

on ets, on és la teva obra, arreu?

si ets, si ets cert i poderós, no sé

que hi fas al mirador de la vida?

Vine d’un cop i fes que la raó ens inundi,

que la pau ens ofegui,

que la igualtat ens empallegui.

Miro, escolto, vinc i marxo, i

sols trobo l’odi, el temor i

la desesperança.

Jo no hi crec, però,

oh Deu!

si tu ets la igualtat, la justícia,

et prego només que vinguis,

i que ens portis ara i aquí,

la vida que mai em gaudit,

i si, com jo crec, tu no hi ets,

si ets la faula per que manin uns pocs,

només hi haurà una solució,

només amb la lluita, amb

la nostra força podem contar

per guanyar la vida i el demà. 

Arribar a fer un sols cos

Les meves mans volen tocar la teva pell turgent,

la llum que em dónes em desvetlla dia i nit,

la teva veu em serveix de guia pels viaranys.

Vull perdre’m amb tu cap a la mar llunyana,

estimar-te sense fi, trobar-nos ben junts,

tu ets ...... Venus, jo ...... Apol·lo, els dos som un Deu.

L’amor que jo sento no mancarà mai,

vull tenir el teu hàlit tothora, al meu costat,

fer l’amor amb joia, de manera apassionada, sense descans,

fosos trobarem el plaer desconegut, inabastable,

reservat només als qui aspiren de fer el cel

a la terra, arribar a fer un sol cos.

Oh, quina passió!

Quanta feblesa dintre meu!

Quan tornaràs dóna, per poder-te estimar?

En nit d’insomnis imagino que ets dins el meu llit,

allargo el braç per cercar-te, trobo el buit del teu cos,

els meus llavis desitgen besar-te arreu,

recorre’t de cap a peus per assaborir-te millor,

circumdar-te, per sempre, amb els meus braços potents,

entrar-me d’un cop .tot jo, dintre teu,

arribar a fer un sol cos. 

Pensaments a mig matí: Ja és l’hora?

Voldria beure d’un canti

que em donés satisfacció,

estic sec, no sé que dir,

soc font sense raó.

Com un cove de retalls, estem,

ens han esquinçat, com

un vas de cristall a terra,

caiguts, esmicolats.

Pocs ni han d’espadats i cingleres,

marges, valls i barrancs per

detenir l’ànima tendra, descoberta

a l’abast de tot maleït punyal.

Caigut dins la cambra

un hom ja és mort,

és la vida del meu cor

dormint sense esperança!

Els ulls alts,

els punys tancats,

la boca oberta,

el cor glaçat.

Silenciosa i llarga és la nit,

uns cops, unes veus es comencen

a sentir, els dorments ho volen ésser,

i el temps passa, sempre, inevitable

és l’hora del canvi, de sortir la llum?

és l’hora de la rauxa, del crit, del cant!

Cançó de miners, d’obres i jornalers,

d’homes de molta fam i poc argent,

unes veus d’agonia en un temps infinit,

uns cants d’alegria,

de llibertat són els crits!

I si m’equivoco, soc un home

quina sort, només un home,

lamentable potser, però

que més voldria ser.

Coneix bé la presó, és

un home de veritat, és

un home sense por

el que avui he somiat!

Ja és l’hora?

És l’hora de la collita,

per qui, per que?

Que recolliran sinó temor i odi!

És la nova hora de sembrar,

         nosaltres!

La vida,

el temps,

la sang,

la mort,

i vosaltres companys, esteu plorant?

Nou any, vella vida!

Bella vida, un altre any?

cap any sense vida i

la vida sense anys.

Avui em trobo lliure, lliure

dins la presó, no hi ha reixes

ni guardians, ni senyals al meu rostre

ho tinc clar, i penso,

i penso, ara soc jo.

Si caus, aixeca’t

si plores millor, però

sempre endavant,

sense por!

Si un dia em veus, i tens

ganes de parlar i viure

vine amb mi, encara

tinc cor per estimar!

Si un dia veus un company

perdut, crida’l, que vingui,

no ho dubtis, ell

serà el nostre ajut!

Un estel és el cel mirant a la Terra,

és la imatge d’un Deu

que sempre m’ennuega, que

no és igual per a tothom, que

distingeix els homes en classes, que

resta apartat del món, dels pobres

no tant dels rics, i del poder

no tant com de la pietat, que

l’amor oblida i que des del cel

oblida la Terra, i s’apaga.

No, no, això no

no, no, no és així

no, no, no sóc jo

cal aprendre a dir no.

No ara, no després

no al ahir, no al demà

negar és afirmació

afirmar, negació.

Afrontem les realitats

busquem les veritats

critiquem sense passió

sense perdre posició.

El temps que hem construït

aprofitem-lo, fins les arrels

si sabem cercar, la llum

podem trobar-la a tot arreu.

Investiguem allà, on calgui

pensem sempre en infinit

fem un arbre sense terra

unes branques sense fi.

Indaguem, no ens cal repòs

no ens aturem mai aquí

arribarem a uns nous llocs

avançarem per nous camins.

Diguem d’un cop que no

el sí ja l’hem exhaurit

massa ens en hem servit

tal i com ens han ensenyat.

Si diem sí, ho fem molt fàcil

si és fàcil, no és incert

si és incert, és arriscat

arriscar-se és començar.

Sí, arrisquem-nos

comencem a buscar

buscar dins la vida

la vida en un desert.

Al carrer!

  

Al carrer tots! sortim ja!

sí, al carrer, allà hem de lluitar.

Ara crido fort,

la meva veu voldria que

es sentis a tot arreu,

que no s’apagués mai més,

que tothom m’acompanyés.

Al carrer hem d’eixir,

hem d’anar-hi sense por,

sense córrer, amb raó,

i el crit serà tan gran

que podrà trencar-ho tot.

El meu cap vol volar,

el meu cor vol ajudar,

la meva boca vol parlar,

les meves mans volen aixafar,

i amb els peus vull trepitjar.

Al carrer tots!

no esperem més!

és la nostra llar,

on tenim el dret de cridar,

de contestar i d’arranjar.

Al carrer tots!  sortim ja!

si, al carrer, tenim la força per guanyar.

Ha mort un home (en la mort d’un home de Vitòria)

Avui ha mort un home,

ha mort un home més,

ha mort per que demanava

el seu, la seva vida

el que ja li havien pres.

I ara sóc trist, ara sento odi,

el meu cor, altre cop

plora tot angoixat,

dins el magí, un cop més

la ràbia s’ha arrelat.

Avui ha mort un home,

ha mort un home més,

ha mort per que lluitava

per la seva llibertat, per

reconquerir el que ens han robat.

I avui la seva mort

no pot caure en sac trencat,

és la llavor sembrada,

que la seva mort d’avui,

faci vida pel demà.

Avui ha mort un home,

ha mort un home més,

ha mort per que cridava i no

es volia sentir l’agonia del seu crit,

el seu clam contra el destí.

Vull fer fora tot aquest odi,

la ràbia que m’angoixa,

arribar a un nou demà,

un nou mon, un nou destí,

sense morts oblidats pel camí.

Epigrama per en Kafka

Autocràcies abjectes

bulímiques burocràcies

cosoneria concupiscent

diatribes depauperades

emfitèutiques entelèquies

fal·làcies farfalloses

gregaris gamarussos

intel·leccions intrínseques

jansenismes jurídics

libels legalitzats

militarismes menyspreables

nuncis nihilistes

oligarquies ortodoxes

pragmàtiques peroracions

quimèrics quixots

racionalismes refilats

sicaris subrepticis

tautologies tedioses

ubiqüisme utòpic

vesànies volitives

xenofòbies, xarxes, ximples.

Oh Kafka, quanta visió!

ja fa anys que ens vas deixar,

i encara que tard, jo

glossant et vull recordar.

Oh Kafka, quina raó!

ets ja en el teu bell repòs,

però, el que vares vaticinar

ara hom pot observar.

Oh Kafka, quina opressió!

encara haurem de patir

per arribar a aconseguir

el que per força ha de venir.

L’amor és ansietat,

bellesa és la bondat,

caritat és comprensió,

i el deure donació.

L’exemple és esperança,

homenia és la virtut,

créixer és germandat,

i la felicitat és el final.

La llibertat és lluita,

joventut és la justícia,

indret és inventar,

i la mort és el demà.

El necessari és negar,

obrar és l’objectiu,

provar és passió,

i la queixa és la remor.

La raó és revolució,

temptar és la traïció,

silenci és suor,

i la unitat és el umbracle,

i viatjarem fins la veritat,

i de les xenofòbies dels dròpols,

i de les xarxes dels ianquis,

i dels ximples que ens atabalen

aconseguirem escapolir-nos. 

El darrer adéu a la meva companya

Al vespre, anat a dormir,

un estranyament hom feia amb mi,

pensava, estic sol.

Al matí, en alçar-me del llit,

amb ella no volia partir,

pensava, estic sol.

La solitud és la meva companya,

sense ella fora més sol.

A una dóna, jo vaig estimar,

la passió de l’amor, per primera vegada,

del meu cos volia marxar.

Hel·lena era el seu nom,

igual com Hel·lena de Tròia,

però, maledicció, la història  hom repetí,

el destí d’aquell amor, en acabar de néixer,

ja era morir.

Com la sageta ferí Aquil·les,

el foc de l’amor em fiu patir.

L’amor volia resposta, però no es va sentir,

li calia lliurament, no el va obtenir.

L’amor se’n anà,

aquell foc poc a poc s’apaga.

Solitud i tristesa em volien fer pressa, però,

les noves ànsies varen guanyar.

Ara jo crec que ha arribat l’hora de poder reviure

el que un dia aflorí, el bell sentiment

que altre jorn morí.

La solitud és la meva companya,

sense ella fora més sol.

Al vespre sóc sol, sóc sol al matí,

i aquesta soledat que ara se’n va

farà que jo cerqui el que he de trobar.

I avui jo penso que no cessaré,

fins el moment en que estimaré a tothom

a la gent que trobi pel carrer.

Jo

Jo no soc pas un poeta, ni molt menys un escriptor,

sols vull anar explicant tot allò que veig arreu.

Sempre he viscut com d’altres han volgut,

content, reia en la meva ignorància,

ara ja és l’hora de trencar els lligaments,

desperto a la realitat i la tristesa em pren venjança.

I veig que en aquesta terra l’arrauliment no ha reïxi’t,

hi ha molta gent que tornar a buscar dins seu,

per fer la seva tasca, que van deixar a mig fer,

seguint la seva raó, vencerem a la de la força.

I no estava mal pensat, la idea no era dolenta, però,

ningú pot xafar per sempre a tot un poble,

a la vida que surt de rel, igual que el sol neix al cel,

per més llarga que vulguin fer la nit del nostre desvetllament.

Jo no sóc pas un poeta, ni molt menys un escriptor,

sols vull anar explicant tot allò que veig arreu,

però com si no he de dir-vos el que dintre meu madura,

per poder arribar a florir malgrat qualsevol mesura.

Cant a l’amor

Aquest cant em surt del cor,

vull cantar-li a l’amor.

És un cant al infinit

que vol tenir un bell sentit.

És la veu del meu desig

que jo dedico als meus amics.

Estimar és capacitat

que mai del tot no s’ha guanyat.

Estimar és prendre posició

l’amor n’és una bona raó.

Estimar se’n ha d’aprendre

 com si fos una lliçó.

Estimem a les dones i als germans,

als amics i als companys.

Estimem-nos a nosaltres

                   per poder fer-ho amb els altres.

L’amor és entrega, donació,

                   és gaudir al gaudir jo.

L’amor no és sols un sentiment,

                   també surt del pensament.

L’amor no és comprensió,

                   més aviat és acceptació.

Aquest cant em surt del cor,

vull cantar-li a l’amor.

És un cant al infinit

que vol tenir un bell sentit.

És la veu del meu desig

que jo dedico als meus amics.

I vull sempre anar cantant

i l’amor anar escampant.

I si això no os sembla bé,

canteu vosaltres pel carrer,

i si amb mi no esteu d’acord

comenceu ara a buscar

per poder així trobar

aquest amor que surt del cor.

El gris

El gris és el color més angoixant,

gris està el cel en tarda de tempesta,

grisa està la terra abrasada pel foc,

grisa està la mar en nit de tempesta,

grisos són els homes que ens vigilen a tots.

El gris és color de l’home,

força repressiva, sense compassió,

força repulsiva, sense educació,

ho són per que no hi veuen, no saben pensar,

si un dia desperten, sabran per qui han de lluitar.

El gris és el color del cel,

grisa és l’esperança que ens il·lumina,

la llibertat que ens volen donar,

com si fos una lletra a noranta dies,

per després poder-la retornar.

El gris és el color de la mar,

el color d’aquesta terra nuvolada,

però, cal preparar-se i aixecar els ulls

per poder veure els colors que

ens ha de dur la nova albada.

El gris és color de la vida,

grises són les nostres vides

sense tenir noves ànsies,

grisos són els nostres ulls

que han perdut fins l’alegria.

Ells han fet del gris un maleït anhel,

el gris podria ésser púrpura,

el gris podria ésser cel,

el gris podria ésser plata,

el gris sols és gel.

El gris és l’home més angoixant,

gris està el cel,

gris està el mar i la terra,

gris és la nostra vida,

el gris és el color més angoixant.  

La badia

Baixa llumeneta del cel,

il·luminem bé el camí,

per que així pugui cercar

els germans que van partir.

Vés resplendor de la nit,

fes-me sempre companyia,

fins que arribis al  indret

on serà la meva guia.

La meva senda no és pas recta,

més aviat té giravolts,

és una vida que tan sols

de la veritat sospita.

Així doncs només voldria

caminar per terra i mar,

i trobar a la fi la badia

on hi fos la meva llar.

Plena sempre de riqueses,

on els homes fossin bons,

on la justícia i la igualtat

fossin sempre per a tothom.

Aleshores ja podria

morir en tranquil·litat,

dormir amb la companyia

dels germans que s’han anat.

I si un dia fos trencada

aquesta pau que estem guanyant,

crideu fort amb veu sobtada

per poder-nos aixecar.

Prou

Prou, deixem d’ésser diferents

ja de tots els altres.

-      “són paraules només” –

Prou, no fem ara que s’escapin

les llums dels nous pensaments.

-      “així han estat els fets” –

Tot d’un cop les frases

comencin a servir el poble

i puguin així ajudar-nos.

Malgrat tot, d’una vegada

ens deixin, per

no deixar-nos.

Oblidem la vella història

tal i com ens l’explicaren,

no pensem en les llegendes

que aquí sempre hi foren.

Que no som pas diferents,

nosaltres som com tothom!

El que passa és que així

molts treuen el seu profit.

Que els frases siguin menudes,

siguin altes o gruixudes,

que les frases siguin netes,

siguin joves o madures,

que les frases s’han de fer

per a tota la gent del carrer.

-      “prou, s’ha acabat” –