Al vespre, anat a dormir,
un estranyament hom feia amb mi,
pensava, estic sol.
Al matí, en alçar-me del llit,
amb ella no volia partir,
pensava, estic sol.
La solitud és la meva companya,
sense ella fora més sol.
A una dóna, jo vaig estimar,
la passió de l’amor, per primera
vegada,
del meu cos volia marxar.
Hel·lena era el seu nom,
igual com Hel·lena de Tròia,
però, maledicció, la història hom repetí,
el destí d’aquell amor, en acabar de
néixer,
ja era morir.
Com la sageta ferí Aquil·les,
el foc de l’amor em fiu patir.
L’amor volia resposta, però no es va
sentir,
li calia lliurament, no el va
obtenir.
L’amor se’n anà,
aquell foc poc a poc s’apaga.
Solitud i tristesa em volien fer
pressa, però,
les noves ànsies varen guanyar.
Ara jo crec que ha arribat l’hora de
poder reviure
el que un dia aflorí, el bell
sentiment
que altre jorn morí.
La solitud és la meva companya,
sense ella fora més sol.
Al vespre sóc sol, sóc sol al matí,
i aquesta soledat que ara se’n va
farà que jo cerqui el que he de
trobar.
I avui jo penso que no cessaré,
fins el moment en que estimaré a
tothom
a la gent que trobi pel carrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada